Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘observacions’

Aquesta tarda he anat a uns grans magatzems de la meva ciutat per motius X.

He de dir que és un tipus de lloc que detesto, com les grans superfícies comercials, suposo que perquè mai m’ha agradat anar de compres, ni el consumisme per-què-sí, tot i que he de reconèixer que amb la calor que fa a fora el carrer, i aquella temperatura glaciar allà dins, m’hi hauria quedat a dormir.

He hagut de pujar dues plantes amb les escales mecàniques i al moment que m’enfilava una parella es posa darrera meu i no he pogut evitar escoltar la seva conversa:

Ell: A mi ej que lo pueblo de la China no me guttan

Ella: Pue tu que sabe? si no haj estao nunca!

Ell: Ninña! Que yo conojco lo de la siudá esa y esa si que me gutta!

Ella: La cual?

Ell: Esa. Esaaa… ette… esa perdía o argo asín

Ella: Pué una siudá no tié que ver con lo pueblo, nene!

Ell: Po pa desirte che argo de la China si que me gutta, muhé

… i em giro, dissimulant, amb la imperiosa necessitat de veure’ls les cares …

Amono a vivil-lo!

Pies, para que os quiero, si tengo alas para volar…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ella: Pué yo ande iría e ar Japong

Ell: Ar Japong? tustás pirá! Ayá no te entera de ná de lo que disen!

Ella: Ah, porqué er chino è má fasil, disen, è verdá

Ell: Claro, muhé!

… aquí, em començo a trobar en un estat estupefacte …

Ella: Pué la nena de la Rosío sa ío a Ill-landa

Ell: Joé! ayá si que no s’entiende ná de ná de lo que disen!

Ella: Coño, nene, si hablan inglé! Como no se va a entendé?

Ell: Coño, pero si el inglé no lo habla la nena de la Rosío no va a entender ná de ná! O ej que túlosabé?

Ella: Entonsé? qué má da andarsene a la China que ar Japong que a Finlandia?

… Diosss …

Ell: Pero coño!!! Joer!!! no mas disho Il-landa? Ara me dise Finlandia! Que ayá arriba sí que no se entiende ná de lo que disen!

Ella: Y qué má dá lo mimmo? Si ej que la chiquiya a ido a aprendé!

Ell: Eso, q’aprenda, que en ette mundo lo que se tié que tené e curtura!

… em marejo, crec …

Ella: Y que hemo venío a comprá nene? que con toá la conversasióng se má orvidao!

Ell: Pué no sé, si no lo sabe tu, qué coño ví a sabé yo? que laj cosa de la compra laj yevas tu, coño, nena!

… i arribo a la segona planta amb ganes de seguir amunt, encara que no en tingui necessitat, per la curiositat que em corrou per dins, però em dic “Txell, deixa-ho córrer, que després et vé al cap la Esteban i et soliviantes per com va el país”.

Vivir para ver.

#maremeva #onaniremaparar

Read Full Post »

el dentista

Fa uns dies se’m va trencar un queixal mentre menjava una amanida. Hi havia una oliva arbequina per allà amagada que em va jugar una mala passada.

Així que – a pesar meu – vaig anar al dentista del CAP perquè creia que no tenia altra solució que una extracció, però la noia que em va visitar, que després he sabut que és bipolar, em va dir que era una peça important, i que potser fóra millor salvar-la, que anés a un privat i que ho valorés. Que si me l’havien de treure, hi tornés, que ella m’ho faria.

Ok.

Tot i que quan vaig saber sobre els seus estats d’ànim, vaig pensar que potser millor me’l traiés el privat, no fós cas que en un moment d’eufòria la noia decidís treure-me’n dos de cop.

Jo sempre he anat a un dentista privat al qual li he estat fidel tota la vida, i això que a mi em costa, ser fidel (enteneu-me).

No sóc fidel a la perruqueria, no sóc fidel al forn de pa, no sóc fidel al super, no sóc fidel a les parades del mercat, no sóc fidel a l’esteticienne, intento ser fidel al taller del cotxe, sóc bastant fidel a l’òptica on compro les lentilles i sóc fidel (o era) al meu dentista. Lo dels novios, és un tema a part.

Però amb el meu dentista de tota la vida vaig tenir dues últimes males experiències i una companya de feina em va recomanar que anés en aquest altre. “Està a tocar de la plaça de l’ajuntament i és molt guapo”.

Si bé no vaig tenir en consideració la seva última observació, vaig decidir trucar-hi. Una noia molt amable i decidida em va donar cita per telèfon i hi vaig anar.

Arribo. Em demana les meves dades (curiosament no em fa omplir una fitxa, sinó que les anava escrivint ella a mà en un paperot) i mentrestant jo me la mirava i pensava que “aquesta noia em sona molt”, fins que em va fer passar en una sala d’espera on no hi havia ningú i que era força modernilla, visto lo visto.

Fusta de roure, tons càlids, negres, minimalista, llum suau, una tele de plasma penjada a la paret, revistes més interessants que el Lecturas, llibres d’Argentina, de la Patagònia, de viatges… i enmig del meu escrutini de la sala sento que em criden. M’aixeco i veig un noi jove i guapo amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada i ulleretes d’intelectual.

Em diu “Hola, jo sóc el Xavi”.

Quins nervis.

Si ja estava nerviosa, encara m’hi vaig posar més.

D’on havia sortit, aquell tros d’home? Ell, era el meu dentista nou?

Passem, valora el meu queixal i em diu que està complicada la cosa, que potser no té remei, i que prefereix que el vegi l’especialista en “matar nervis” (m’explica que això és com un eufemisme, però davant tanta guapura no sóc capaç de recordar les paraules tècniques reals, ja m’excusareu). Així que m’acompanya a recepció (passa tu davant, guapetón, que et miraré el cul) i li diu a la noia que em sona tant que em dóni hora per un altre dia i em faci un pressupost.

Mentre ella feia el pressupost, jo me la mirava i mirava i mirava i al final em surt un “perdona, però tu i jo ens coneixem?” i em diu que sí, que és la Vicky de cal Sauquet… emblemàtica botiga a la Rambla de la meva ciutat, on hi treballava la meva àvia de caixera. I ella que en aquell temps deuria ser ben joveneta, va treballar amb la meva estimada àvia Montse. La recordo perfectament, a la botiga, treballant. I a la Mireia, i a la Nuri, també. Era molt guapota i encara ho és… que maco…

La Vicky em dóna el pressupost.

400€

Galleda d’aigua freda a sobre, i se m’acaba la nostàlgia de cop.

Quin mal rotllo que em provoca el puto queixal. Ja ni recordo lo guapo que és el Xavi.

Marxo, i hi torno avui, que és el dia que s’ha de veure si m’han de matar el nervi dels pebrots.

-Hola Meritxell! com estaaas? – em pregunta la Vicky amb simpatia, només entrar.

-Doncs mira, de tot menys contenta! – li responc, amb un somriure.

Repetim l’escena.

Estic en aquella sala d’espera, només que avui encara estava més nerviosa i ja no veia ni els llibres, ni les revistes, ni la tele de plasma. Només sentia l’hilo musical, música de violins que em posava encara més dels nervis. Els violins se’m fiquen dins el cap amb el seu nyigo-nyigo i em vaig posant frenètica mica en mica.

De cop sento que em criden pel meu nom i em trobo davant meu un altre noi jove i més guapo encara amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada, sense ulleretes d’intelectual. Mare meva. I quin somriure. Tota una provocació. Em dóna la mà i em diu “Hola Meritxell, em dic Guillermo, encantat de conèixer-la” i en un afany de ser simpàtica enmig dels nervis de tot plegat li dic “jo a tu també, tot i que haguera preferit conèixe’t en un altre lloc”… i inmediatament me n’arrepenteixo perquè m’he sentit com un viejo verde tirant la canya sutilment a un bombonet, però és que m’ha sortit de dins.

A vegades hauria de controlar els impulsos.

Em fa seure en aquella cadira supersònica, obre aquell llum d’un milió de watts que t’enlluerna, i comença l’operació.

 

dentist

S.O.S.

 

Molt maco, el Guillermo (mai més ben dit). Sap que no ho porto bé això d’anar al dentista, i em va explicant tot el que em farà pas per pas. Però em parla de vostè. Aix…

Estic allà estirada, sotmesa a ell sí o sí, mirant-li aquells ulls tan bonics que té, amb una superfície important de làtex-goma verda que aïlla el cony de queixal amb un aparell que l’aguanta (“és que té un empast de plata i mercuri que li he de treure i no és bo que se l’empassi”, em diu) i em veig de refiló reflectida al vidre modern que fa de paret i per un instant me’n recordo de l’Hannibal Lecter.

Després de 20 minuts d’estar allà furgant em diu “relaxi la llengua, és que sinó no puc treballar”

. . . ¿?

Com vol que relaxi res, si ho tinc tot adormit i no sé ni que tinc llengua ni on està?

Se’n va un moment amb un “ara vinc” i jo penso “no tardis, que em moro” i al cap de res torna amb un somriure profident natural que fa que m’oblidi que la meva mandíbula està a punt de dislocar-se de tanta estona que fa que tinc la boca oberta i em diu “tinc una bona notícia” i m’explica amb un somriure que m’encisa que no farà falta matar el nervi, i jo penso per dins si la bona notícia també afectarà el pressupost.

Es posa a reconstruïr la peça i arriba un senyor de més edat que se’m posa per darrera, amb la qual cosa el veig al revés, per tant si demà me’l trobo a un bar no el reconeixeré pas, i comença a explicar-me que que bé que amb el cacho forat que tenia vista la radiografia no s’hagi de matar el nervi perquè una peça amb el nervi mort no és el mateix i bla bla bla i em va fent preguntes que no entenc per què me les fa, si no puc respondre, entre el tub aquell que aspira l’aigua i la saliva penjant d’un costat, i la barrina frisant per l’altra. Es presenta amb un “per cert, sóc en Josep Borrell” i li faig un senyal amb el polze cap amunt rotllo Bultaco perquè és que no puc fer una altra cosa.

Quin estrés, tot plegat.

Amb aquestes el guapo del Guillermo em diu “Ja estic acabant. Estàs bé?”

I ves per on, m’alegra el dia perquè m’acaba de tutejar.

I més me l’ha alegrat la Vicky quan a l’hora de pagar, el pressupost s’ha vist considerablement rebaixat degut al nervi que encara conservo dins meu.

Beneït sigui.

***

Si algú necessita un bon dentista professional (que allà estirada m’he preguntat si en les demandes de treball hi posen algo així com: “se busca higienista con experiencia y muy buena presencia”) que no dubti en contactar-me. L’experiència, mai agradable de per si, es fa més passatgera. 😉

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Dilluns comença un any més el mes de setembre i amb ell acaben les vacances per la majoria dels d’aquí que conec jo.

Aquest estiu hem anat a passar quinze dies a casa la nonna.

Gorgonzola, pizza, focaccia, grissini, vino bianco, scamorza affumicata, tumin dal mel, gelati, vitello tonatto, ravioli del plin, gnocchi al burro e salvia, zucchine dall suo orto, pomodori raccolti tutte le sere, coste, basilico dal giardino, acciughe al sugo verde, breasaola e speck, parmiggiano, pasta asciutta, ruccola ovunque, e più ne vuoi più ne hai.

Una bontà, insomma.

El cas és que un dia o altre has de tornar.

Fas càlculs, i decidexes que millor tornar el dijous 28 o divendres 29, que el dissabte 30 o el diumenge 31. Per allò de les caravanes i tal i tal, vist que aquest any hi hem anat amb cotxe.

A les 9:15 sortíem de casa, hem parat a omplir el dipòsit de benzina (després de tants anys encara no sé si és més barata a Itàlia o a França) i ens hem enfilat cap el Colle di Tenda.

Com era previsible, des que entre els francesos i els italians vàren acordar que era un passatge perillós i vàren decidir posar un semàfor amb un temps d’espera de 30 minuts per cada un dels dos sentits, mai l’he trobat verd i sempre he pringat. Avui, però, astutament, duia el llibre que estic llegint al seient del copilot. Les meves filles estaven advertides: ” si trobem el semàfor del Colle di Tenda vermell, jo, llegeixo” – i elles, bones com són, s’han entretingut amb coses seves.

Val a dir que m’ha fotut que es posés verd en aquell moment en que encara no sé si els de la Gestapo van matar un dels personatges del llibre o no, però ja ho averiguaré quan vagi a dormir, d’aquí poc, tot i que segurament serà que sí, que el maten.

Hem parat al poble de Tenda, en aquella boulangerie on pararé sempre mentre hi passi, i hi hem comprat pa, croissants, i altres delicatessen que ens han acompanyat durant el dia, o sigui, durant 800km.

Un cop a Ventimiglia, ha estat allò de dir: “gas!”.

Passes túnels i túnels “mama se sent radio flaixbac aquí?” –  “no, nenes, aquí no se sintonitza res”.

Passes Porches i Ferraris descapotables i Mercedes d’aquells romàntics amb dames que se subjecten el barret d’ala ampla, però els passes. I això que només vas a 130km/h que és el màxim permès a les autopistes franceses, si el teu cotxe té prou reprise, cosa que no és el meu cas. Sempre m’he preguntat per què es compren aquests cotxes, si amb el meu Ford Fiesta els passo. Potser és que no he pujat mai a cap d’un d’ells i per això no ho puc entendre.

Passen les hores i cal parar.

Estirar les cames fa bé, un cafè carregat també, un “heu d’anar al lavabo?” és obligat, un “em compres xips?” et fa fer la vista grossa vist la circumstància i un cop totes a punt, cinturons i en marxa.

-“Mama, pots posar radio flaixbac?”

-“Nenes, estem a França, encara”.

A l’alçada d’Arlés, en aquell punt de rectes on el sòl és més rugós i el cotxe se’n ressent i no es paga autopista, un motorista ens avança.

Porta una moto d’aquelles guapes (sóc una ignorant en el tema, no sé quina moto deuria ser, però és gran, d’aquelles que són súpermotos, vaja), va tot vestit de cuir, amb casc integral, i una motxilla a l’esquena que per motius x la té oberta. I van sortint les prendes de roba que du a dins…

Ara un jersei: “Mira, mama! un jersei” “Alaaaaa!!!”

Ara el neceser: “Ostras! mamaaaa! que li vola el necesseeeer!!!”

Ara uns mitjons: “Jajajaja!!!”

Ara un pijama, ara uns pantalons que de què no es queden encastats a la lluna del meu cotxe i no tenim un pinyo important, ara una camisa, ara més mitjons volant per la France… olalá!

I jo i altres, anàvem tocant el clàxon com bojos, però el motorista no ens sentia, enfundat en el seu casc i amb el vent en contra.

Al primer peatge, pobre, li hem notificat entre uns quants les seves pèrdues, i s’ha com desesperat… la seva reacció d’entrada ha sigut tornar enrera per recuperar les seves pertinènces, tarea si més no difícil, però com deia en Sciascia, a ciascuno il suo.

Em concentro en el meu viatge, i decideixo que quan arribem a Montpellier parem de nou, i que és la última “parada i fonda”.

Segons els meus càlculs ens queden tan sols tres hores de camí. Mai m’ha fallat aquest càlcul: Montpellier-Barcelona, Barcelona-Montpellier=3h. Fine e chiuso.

Parem, comprem aigua fresca, coca-cola, un entrepà d’aquells marranos que venen a les autopistes, i anem al lavabo.

-“Nenes, fem pipí” – dic

-“Jo no en tinc” – diu

-“Fes-ne” – dic

-“No, perquè no en tinc” – diu

-“Prova-ho, i veuràs com et surt” – dic

-“Que pesada que ets, mama! Que no en tinc!” – diu, alçant els ulls al cel.

-“Tu mateixa, però que sàpigues que no tornaré a parar fins que arribem a casa” – dic amenaçant.

Pugem al cotxe, no passen ni 20 km i sento:

-“Mama, no t’enfadis, però… és que… és que… tinc la bufeta a punt d’explotar… para si us plau! para!”

I clar, o faig allò que a tot cristo li vé al cap, que és renyar-la com es mereix, o bé baixo veles i li dic que no puc parar ara mateix i que s’aguanti un momentet, que a la primera Aire, em paro.

I com que enfadar-se a vegades no serveix per res, sóc condescendent.

Parem. Un cop alleugerit el seu cos, li pregunto com és que si a Montpellier no tenia pipí, al cap de no res estava al límit, i em respòn dient-me que li ha caigut el tap de l’ampolla de coca-cola, i que clar, que se l’ha hagut de beure tota.

-“Totaaaa???!!!”

Decideixo deixar córrer el tema, em rassenyo, arribem a la zona de Perpinyà, amb els seus molins eòlics, i discutim si Port Leucate és mar o llac (encara ho he de mirar al google, per cert).

I quan ens acostem a la frontera entre França i Espanya m’agafa un extrany atac de patriotisme, tan exagerat com insòlit, i li demano que faci una foto del cartell blau amb les estrelletes de la Comunitat Europea on hi diu “España”.

I ella, la fa:

2014-08-28 17.40.56-2

mi querida España

No sé si pensar que s’ha volgut quedar amb mi o si hi ha alguna cosa amagada en el seu subconscient que desconec.

Ara, però,  ja sona radio flaixbac.

Read Full Post »

Aquí estic, de nou amb un llibre nou. (haha)

Tot i que això no té res de nou perquè estic continuament llegint-ne, dóno una especial importància a les lectures d’estiu perquè són aquelles que et prens com amb calma.

Aquelles que moltes persones que no tenen l’hàbit de llegir (i a qui animaria a tenir-lo) decideixen fer:  “com que arriben les vacances, llegiré un llibre” . Doncs benvingut sigui. Ni que sigui un.

I els qui en tenim  l’hàbit, ens diem: “aquest estiu, em llegiré aquest llibre”. I generalment és un totxo, o una trilogia, pel cap baix, perquè sinó no es mereixeria estar dins la categoria de “lectura d’estiu”.

Aquest any havia programat  llegir Els germans Karamazov, de Dostoyevsky i per circumstàncies de la vida, m’ha aparegut a les mans un totxo (mai més ben dit) que vaig començar fa dos dies, i ja m’ha enganxat.

buen rollito

buen rollito

En línia recta al meu genoll esquerre, en una de les últimes tumbones, tot i que no s’aprecia, però jo l’hi veig, hi és Ella.

Llegint, també.

Un del Ruiz Zafón.

Si la meva capacitat d’observació fugaç no em traeix, era El Principe de la Niebla.

Ella, és qui em va dir:

-Té.

-Té?

-Sí, té.

-Per?

-Perquè em van dir que el llegís i he entès moltes coses.

No entraré en detalls, però el llegiré, per descomptat. I espero que quan l’hagi acabat, hagi entès també moltes coses, tot i que em caldrà una tertúlia per contrastar opinions.

Probablement comenci Els germans Karamazov per ferragosto, ja que estic conveçuda d’acabar aquest llibre que m’han entatxonat en dues setmanes, i per tant els meus plans de lectura per l’estiu no es veuen alterats.

Ha estat com que m’han colat un gol de 896 pàgines.

Gràcies.

Read Full Post »

Ara que fa més de vint anys que tinc vint anys m’està sortint un juanete.

Em sap greu pels ultra defensors de la llengua, però no li’n diré galindó, i tampoc m’excusaré per no fer-ho.

A vegades penso que hi ha paraules que s’haurien d’universalitzar: juanete, cucharón, desde luego

“Oh, my God! desde luego you’re a big disaster!!!”, per exemple.

Crec que si li dic a ma mare que m’està sortint un galindó, em mirarà amb aquella cara de “què diu, ara, aquesta?”  i pensarà que tinc un flemó, un nou tipus de cybernòvio, o -en el pitjor dels casos- algun tumor extrany, excepte un juanete.

I si li dic que m’està sortint un juanete, ens entendrem a la primera.

Així que així estem.

Imatge

el meu estimat peu dret, tan bonic que era…

Aquest incipient juanete, que a més em fa mal, em fa pensar en els peus de la tieta Quima, en pau descansi.

La tieta Quima era la germana de la meva àvia i tenia uns peus lletjos perquè sí. Però lletjos, lletjos. Horrorosos, vaja. Eren tan lletjos que els tinc molt presents, a pesar que aquest setembre farà deu anys que va passar a millor vida (visca els eufemismes). I crec que no oblidaré mai aquells peus tan i tan lletjos, mentre visqui. Calçava unes espardenyes negres, també molt lletges, i de iaia, que eren com d’espuma i les havia de tallar pels costats i per dalt per tal que li poguéssin sortir els dits mal posats i muntats un damunt de l’altre, els ulls de poll i els tremendos juanetes que tenia i que també li feien mal. Jo sovint li preguntava si va néixer amb aquells peus, o si de petita ja els tenia així, i ella, rient, em deia que no, que de petita els tenia ben bonics.

I jo em preguntava què deuria haver-li passat, a la vida, perquè se li tornéssin d’aquella manera, i potser ara començo a comprendre que no li va passar res, a la vida, sinó que senzillament, li va passar la vida…

*** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** ***

Ah… a part dels peus i les espardenyes, ella de lletja no en tenia res… només deia gangster, quan volia dir hamster.

Read Full Post »

Després de la desil.lusió d’en Grey (no en vull parlar més), vaig optar per una lectura més intel.ligent.

Imatge

Iniciat al CST en un day hospital, allà a la sala d’espera, on l’espera et desespera, i acabat al cap de dos dies en aquells moments que vas a dormir però no vas a dormir perquè allò sí és una història d’amor i has de llegir unes quantes pàgines més abans de tancar el llum.

Enmig de misèries, enganys, ruletes i desprecis tan reals com la pròpia vida.

Avarícia, gent roí i mesquina, sentiments absurds i incoherents.

Literatura.

Allà asseguda, enmig del dolor d’alguns, la incertesa d’altres i la preocupació de molts (la meva també) en qualsevol cas era difícil concentrar-se.

Tenia una família de gitanos en pes asseguts davant meu- i no ho dic perquè fóssin gitanos, però ho eren i si ho eren, ho eren – que havien acompanyat tots el nen de no vaig entendre quin d’ells a l’operació de fimosis que l’esperava. I era un continu anar i venir de parentela, de la qual els meu ulls no donaven crèdit.

Se’m va disparar la imaginació, de com haguera sigut en el cas que la intervenció fós alguna cosa greu a cor obert i quants hi hagueren anat i si hi cabrien tots a la sala d’espera (fins i tot vaig comptar les cadires que hi havia) però finalment vaig decidir centrar-me,  abstraure’m dels meus pensaments, i submergir-me en la meva recent estrenada lectura.

Tan va ser així que quan van cridar “familiars de la senyora X” (o sigui jo) – (el familiar, vull dir, no la senyora), no vaig sentir la megafonia.

El llibre, recomanable.

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EN CONTRA DEL TERRORISMO ISLÁMICO

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal

El Blog de Sergio del Molino

Pereza, inutilidad, tiempo perdido

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photography, Photogravure and Many More Blog