Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘metges’

el dentista

Fa uns dies se’m va trencar un queixal mentre menjava una amanida. Hi havia una oliva arbequina per allà amagada que em va jugar una mala passada.

Així que – a pesar meu – vaig anar al dentista del CAP perquè creia que no tenia altra solució que una extracció, però la noia que em va visitar, que després he sabut que és bipolar, em va dir que era una peça important, i que potser fóra millor salvar-la, que anés a un privat i que ho valorés. Que si me l’havien de treure, hi tornés, que ella m’ho faria.

Ok.

Tot i que quan vaig saber sobre els seus estats d’ànim, vaig pensar que potser millor me’l traiés el privat, no fós cas que en un moment d’eufòria la noia decidís treure-me’n dos de cop.

Jo sempre he anat a un dentista privat al qual li he estat fidel tota la vida, i això que a mi em costa, ser fidel (enteneu-me).

No sóc fidel a la perruqueria, no sóc fidel al forn de pa, no sóc fidel al super, no sóc fidel a les parades del mercat, no sóc fidel a l’esteticienne, intento ser fidel al taller del cotxe, sóc bastant fidel a l’òptica on compro les lentilles i sóc fidel (o era) al meu dentista. Lo dels novios, és un tema a part.

Però amb el meu dentista de tota la vida vaig tenir dues últimes males experiències i una companya de feina em va recomanar que anés en aquest altre. “Està a tocar de la plaça de l’ajuntament i és molt guapo”.

Si bé no vaig tenir en consideració la seva última observació, vaig decidir trucar-hi. Una noia molt amable i decidida em va donar cita per telèfon i hi vaig anar.

Arribo. Em demana les meves dades (curiosament no em fa omplir una fitxa, sinó que les anava escrivint ella a mà en un paperot) i mentrestant jo me la mirava i pensava que “aquesta noia em sona molt”, fins que em va fer passar en una sala d’espera on no hi havia ningú i que era força modernilla, visto lo visto.

Fusta de roure, tons càlids, negres, minimalista, llum suau, una tele de plasma penjada a la paret, revistes més interessants que el Lecturas, llibres d’Argentina, de la Patagònia, de viatges… i enmig del meu escrutini de la sala sento que em criden. M’aixeco i veig un noi jove i guapo amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada i ulleretes d’intelectual.

Em diu “Hola, jo sóc el Xavi”.

Quins nervis.

Si ja estava nerviosa, encara m’hi vaig posar més.

D’on havia sortit, aquell tros d’home? Ell, era el meu dentista nou?

Passem, valora el meu queixal i em diu que està complicada la cosa, que potser no té remei, i que prefereix que el vegi l’especialista en “matar nervis” (m’explica que això és com un eufemisme, però davant tanta guapura no sóc capaç de recordar les paraules tècniques reals, ja m’excusareu). Així que m’acompanya a recepció (passa tu davant, guapetón, que et miraré el cul) i li diu a la noia que em sona tant que em dóni hora per un altre dia i em faci un pressupost.

Mentre ella feia el pressupost, jo me la mirava i mirava i mirava i al final em surt un “perdona, però tu i jo ens coneixem?” i em diu que sí, que és la Vicky de cal Sauquet… emblemàtica botiga a la Rambla de la meva ciutat, on hi treballava la meva àvia de caixera. I ella que en aquell temps deuria ser ben joveneta, va treballar amb la meva estimada àvia Montse. La recordo perfectament, a la botiga, treballant. I a la Mireia, i a la Nuri, també. Era molt guapota i encara ho és… que maco…

La Vicky em dóna el pressupost.

400€

Galleda d’aigua freda a sobre, i se m’acaba la nostàlgia de cop.

Quin mal rotllo que em provoca el puto queixal. Ja ni recordo lo guapo que és el Xavi.

Marxo, i hi torno avui, que és el dia que s’ha de veure si m’han de matar el nervi dels pebrots.

-Hola Meritxell! com estaaas? – em pregunta la Vicky amb simpatia, només entrar.

-Doncs mira, de tot menys contenta! – li responc, amb un somriure.

Repetim l’escena.

Estic en aquella sala d’espera, només que avui encara estava més nerviosa i ja no veia ni els llibres, ni les revistes, ni la tele de plasma. Només sentia l’hilo musical, música de violins que em posava encara més dels nervis. Els violins se’m fiquen dins el cap amb el seu nyigo-nyigo i em vaig posant frenètica mica en mica.

De cop sento que em criden pel meu nom i em trobo davant meu un altre noi jove i més guapo encara amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada, sense ulleretes d’intelectual. Mare meva. I quin somriure. Tota una provocació. Em dóna la mà i em diu “Hola Meritxell, em dic Guillermo, encantat de conèixer-la” i en un afany de ser simpàtica enmig dels nervis de tot plegat li dic “jo a tu també, tot i que haguera preferit conèixe’t en un altre lloc”… i inmediatament me n’arrepenteixo perquè m’he sentit com un viejo verde tirant la canya sutilment a un bombonet, però és que m’ha sortit de dins.

A vegades hauria de controlar els impulsos.

Em fa seure en aquella cadira supersònica, obre aquell llum d’un milió de watts que t’enlluerna, i comença l’operació.

 

dentist

S.O.S.

 

Molt maco, el Guillermo (mai més ben dit). Sap que no ho porto bé això d’anar al dentista, i em va explicant tot el que em farà pas per pas. Però em parla de vostè. Aix…

Estic allà estirada, sotmesa a ell sí o sí, mirant-li aquells ulls tan bonics que té, amb una superfície important de làtex-goma verda que aïlla el cony de queixal amb un aparell que l’aguanta (“és que té un empast de plata i mercuri que li he de treure i no és bo que se l’empassi”, em diu) i em veig de refiló reflectida al vidre modern que fa de paret i per un instant me’n recordo de l’Hannibal Lecter.

Després de 20 minuts d’estar allà furgant em diu “relaxi la llengua, és que sinó no puc treballar”

. . . ¿?

Com vol que relaxi res, si ho tinc tot adormit i no sé ni que tinc llengua ni on està?

Se’n va un moment amb un “ara vinc” i jo penso “no tardis, que em moro” i al cap de res torna amb un somriure profident natural que fa que m’oblidi que la meva mandíbula està a punt de dislocar-se de tanta estona que fa que tinc la boca oberta i em diu “tinc una bona notícia” i m’explica amb un somriure que m’encisa que no farà falta matar el nervi, i jo penso per dins si la bona notícia també afectarà el pressupost.

Es posa a reconstruïr la peça i arriba un senyor de més edat que se’m posa per darrera, amb la qual cosa el veig al revés, per tant si demà me’l trobo a un bar no el reconeixeré pas, i comença a explicar-me que que bé que amb el cacho forat que tenia vista la radiografia no s’hagi de matar el nervi perquè una peça amb el nervi mort no és el mateix i bla bla bla i em va fent preguntes que no entenc per què me les fa, si no puc respondre, entre el tub aquell que aspira l’aigua i la saliva penjant d’un costat, i la barrina frisant per l’altra. Es presenta amb un “per cert, sóc en Josep Borrell” i li faig un senyal amb el polze cap amunt rotllo Bultaco perquè és que no puc fer una altra cosa.

Quin estrés, tot plegat.

Amb aquestes el guapo del Guillermo em diu “Ja estic acabant. Estàs bé?”

I ves per on, m’alegra el dia perquè m’acaba de tutejar.

I més me l’ha alegrat la Vicky quan a l’hora de pagar, el pressupost s’ha vist considerablement rebaixat degut al nervi que encara conservo dins meu.

Beneït sigui.

***

Si algú necessita un bon dentista professional (que allà estirada m’he preguntat si en les demandes de treball hi posen algo així com: “se busca higienista con experiencia y muy buena presencia”) que no dubti en contactar-me. L’experiència, mai agradable de per si, es fa més passatgera. 😉

Read Full Post »

ungles

Dilluns vaig anar al metge que tinc assignat al CAP del meu barri perquè fa quasi un any que tinc fongs a una ungla del peu (lleig, ho sé, però van instalar-se allí, i es veu que els agrada reproduïr-s’hi).

El meu metge de capçalera – crec que ara se’n diuen “de família” – es veu que està de baixa. Això em va dir la noia de recepció quan després de voltar per tots els box de les consultes, no vaig trobar el seu nom escrit a cap porta.

– El Dr.Galí està de baixa. Has d’anar a la consulta número 4, t’atendrà la doctora X.

Doncs val. M’assec allà, a la sala d’espera, i en cosa de menys d’un minut, sorprenentment, apareix una doctora sudamericana (amb tots els respectes), més baixa que jo (que ja costa) que no sap dir el meu nom.

Li dic que “soy yo” quan la veig lluitar amb el  “merx… meriexe… meriechtel” , i em fa passar.

Li explico el cas.

 

nails

super shinny nails

 

Em fa seure en aquella camilla que tenen els metges, es posa uns guants de làtex, amb una inexpressivitat que em sorprèn -crec que en cap moment m’ha mirat als ulls – i m’analitza l’ ungla del dit gros del peu dret.

Diagnòstic: “eso es un golpe”

Li dic que no, que no és un cop.

Em diu que sí, perquè està “oscuro”.

Li dic que potser m’hi he donat un cop, últimament (cosa que no recordo), però que des de fa un any que és “amarillo”.

Em veu un dit de la mà on hi tinc un sangtraït perquè me’l vaig enganxar en una porta, i em diu “en la mano tiene usted lo mismo”.

Li dic que no.

Que no.

Que no i que no.

Que lo de la mà és un tema, i que per aquest tema no aniria al metge, però que lo del peu, n’és un altre.

I que no sóc hipocondríaca, i que tinc fongs, òsties, i que em dóni alguna cosa, perquè el pinzellet aquell que anuncien i venen a les farmàcies no fa res.

Em diu que “será suciedad”.

I li dic enutjada que m’he rentat molt bé abans d’anar-hi, i m’empasso allò de “mira, maca” perquè em van ensenyar que els metges es mereixen un respecte.

Em pregunta si faig algun esport.

Em pregunto per què em fa aquesta pregunta.

Li dic que jugo a pàdel.

Em pregunta què és això del pàdel.

Començo a explicar-li i sembla interessar-li el tema: em mira als ulls per primer cop.

S’emociona explicant-me que el seu germà juga a tennis (¿?).

Se’n va cap a l’ordinador, es mira el meu historial i em comença a explicar que si en el “año tal le hicieron cual” i que si “usted vino hace cinco años por X” i li dic que sí, que val, però que res té a veure amb els fongs de la meva ungla i que si us plau, si ens podem centrar en el tema.

I em pregunta què em fa pensar que el que tinc són fongs, i se’m comença a carregar el pap, i li dic que el marit d’una cosina meva i el meu avi també en tenen, i és el mateix, i que una altra cosina meva és dermatòloga i m’ho ha confirmat i que vinc a que em dóni alguna cosa per intentar resoldre el problema i em comenta que m’està sortint un juanete – cosa que ja sé, gràcies – i que no em talli les ungles en rodó perquè “se te van a encarnar”.

Li agraeixo el consell i li demano -si us plau- si em pot receptar alguna cosa per sanar la meva estimada ungla.

Es treu els guants de làtex, i amb inexpressivitat m’imprimeix una recepta amb un tractament per cinc mesos.

Em despedeixo, no em saluda ni em mira, i me’n vaig a la farmàcia sense entendre res.

 

 

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA, CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging