Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘mamma’

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Anuncis

Read Full Post »

Dilluns comença un any més el mes de setembre i amb ell acaben les vacances per la majoria dels d’aquí que conec jo.

Aquest estiu hem anat a passar quinze dies a casa la nonna.

Gorgonzola, pizza, focaccia, grissini, vino bianco, scamorza affumicata, tumin dal mel, gelati, vitello tonatto, ravioli del plin, gnocchi al burro e salvia, zucchine dall suo orto, pomodori raccolti tutte le sere, coste, basilico dal giardino, acciughe al sugo verde, breasaola e speck, parmiggiano, pasta asciutta, ruccola ovunque, e più ne vuoi più ne hai.

Una bontà, insomma.

El cas és que un dia o altre has de tornar.

Fas càlculs, i decidexes que millor tornar el dijous 28 o divendres 29, que el dissabte 30 o el diumenge 31. Per allò de les caravanes i tal i tal, vist que aquest any hi hem anat amb cotxe.

A les 9:15 sortíem de casa, hem parat a omplir el dipòsit de benzina (després de tants anys encara no sé si és més barata a Itàlia o a França) i ens hem enfilat cap el Colle di Tenda.

Com era previsible, des que entre els francesos i els italians vàren acordar que era un passatge perillós i vàren decidir posar un semàfor amb un temps d’espera de 30 minuts per cada un dels dos sentits, mai l’he trobat verd i sempre he pringat. Avui, però, astutament, duia el llibre que estic llegint al seient del copilot. Les meves filles estaven advertides: ” si trobem el semàfor del Colle di Tenda vermell, jo, llegeixo” – i elles, bones com són, s’han entretingut amb coses seves.

Val a dir que m’ha fotut que es posés verd en aquell moment en que encara no sé si els de la Gestapo van matar un dels personatges del llibre o no, però ja ho averiguaré quan vagi a dormir, d’aquí poc, tot i que segurament serà que sí, que el maten.

Hem parat al poble de Tenda, en aquella boulangerie on pararé sempre mentre hi passi, i hi hem comprat pa, croissants, i altres delicatessen que ens han acompanyat durant el dia, o sigui, durant 800km.

Un cop a Ventimiglia, ha estat allò de dir: “gas!”.

Passes túnels i túnels “mama se sent radio flaixbac aquí?” –  “no, nenes, aquí no se sintonitza res”.

Passes Porches i Ferraris descapotables i Mercedes d’aquells romàntics amb dames que se subjecten el barret d’ala ampla, però els passes. I això que només vas a 130km/h que és el màxim permès a les autopistes franceses, si el teu cotxe té prou reprise, cosa que no és el meu cas. Sempre m’he preguntat per què es compren aquests cotxes, si amb el meu Ford Fiesta els passo. Potser és que no he pujat mai a cap d’un d’ells i per això no ho puc entendre.

Passen les hores i cal parar.

Estirar les cames fa bé, un cafè carregat també, un “heu d’anar al lavabo?” és obligat, un “em compres xips?” et fa fer la vista grossa vist la circumstància i un cop totes a punt, cinturons i en marxa.

-“Mama, pots posar radio flaixbac?”

-“Nenes, estem a França, encara”.

A l’alçada d’Arlés, en aquell punt de rectes on el sòl és més rugós i el cotxe se’n ressent i no es paga autopista, un motorista ens avança.

Porta una moto d’aquelles guapes (sóc una ignorant en el tema, no sé quina moto deuria ser, però és gran, d’aquelles que són súpermotos, vaja), va tot vestit de cuir, amb casc integral, i una motxilla a l’esquena que per motius x la té oberta. I van sortint les prendes de roba que du a dins…

Ara un jersei: “Mira, mama! un jersei” “Alaaaaa!!!”

Ara el neceser: “Ostras! mamaaaa! que li vola el necesseeeer!!!”

Ara uns mitjons: “Jajajaja!!!”

Ara un pijama, ara uns pantalons que de què no es queden encastats a la lluna del meu cotxe i no tenim un pinyo important, ara una camisa, ara més mitjons volant per la France… olalá!

I jo i altres, anàvem tocant el clàxon com bojos, però el motorista no ens sentia, enfundat en el seu casc i amb el vent en contra.

Al primer peatge, pobre, li hem notificat entre uns quants les seves pèrdues, i s’ha com desesperat… la seva reacció d’entrada ha sigut tornar enrera per recuperar les seves pertinènces, tarea si més no difícil, però com deia en Sciascia, a ciascuno il suo.

Em concentro en el meu viatge, i decideixo que quan arribem a Montpellier parem de nou, i que és la última “parada i fonda”.

Segons els meus càlculs ens queden tan sols tres hores de camí. Mai m’ha fallat aquest càlcul: Montpellier-Barcelona, Barcelona-Montpellier=3h. Fine e chiuso.

Parem, comprem aigua fresca, coca-cola, un entrepà d’aquells marranos que venen a les autopistes, i anem al lavabo.

-“Nenes, fem pipí” – dic

-“Jo no en tinc” – diu

-“Fes-ne” – dic

-“No, perquè no en tinc” – diu

-“Prova-ho, i veuràs com et surt” – dic

-“Que pesada que ets, mama! Que no en tinc!” – diu, alçant els ulls al cel.

-“Tu mateixa, però que sàpigues que no tornaré a parar fins que arribem a casa” – dic amenaçant.

Pugem al cotxe, no passen ni 20 km i sento:

-“Mama, no t’enfadis, però… és que… és que… tinc la bufeta a punt d’explotar… para si us plau! para!”

I clar, o faig allò que a tot cristo li vé al cap, que és renyar-la com es mereix, o bé baixo veles i li dic que no puc parar ara mateix i que s’aguanti un momentet, que a la primera Aire, em paro.

I com que enfadar-se a vegades no serveix per res, sóc condescendent.

Parem. Un cop alleugerit el seu cos, li pregunto com és que si a Montpellier no tenia pipí, al cap de no res estava al límit, i em respòn dient-me que li ha caigut el tap de l’ampolla de coca-cola, i que clar, que se l’ha hagut de beure tota.

-“Totaaaa???!!!”

Decideixo deixar córrer el tema, em rassenyo, arribem a la zona de Perpinyà, amb els seus molins eòlics, i discutim si Port Leucate és mar o llac (encara ho he de mirar al google, per cert).

I quan ens acostem a la frontera entre França i Espanya m’agafa un extrany atac de patriotisme, tan exagerat com insòlit, i li demano que faci una foto del cartell blau amb les estrelletes de la Comunitat Europea on hi diu “España”.

I ella, la fa:

2014-08-28 17.40.56-2

mi querida España

No sé si pensar que s’ha volgut quedar amb mi o si hi ha alguna cosa amagada en el seu subconscient que desconec.

Ara, però,  ja sona radio flaixbac.

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

presidenta

És l’hora de fer el dinar i me n’adono que no tinc aigua, així que els pregunto a la meva prole si em volen acompanyar al supermercat de davant de casa per comprar-ne i em diuen que no, que hi vagi sola. Pel què agafo el mòvil, el moneder, tanco amb clau (tenen ordres de no obrir ningú ni respondre l’interfono) i me n’hi en vaig.

No han passat ni cinc minuts, i carregant la garrafa de vuit litres que m’ha fet recordar el mal que em fa l’espatlla des de fa dies, he tornat cap a casa.

I em trobo el veí del quart esperant l’ascensor.

El veí del quart és aquell senyor tan amable de cabells blancs a qui se li va morir un fill fa uns tres anys i em va trobar a l’ascensor (també) i allà dins aquell box se’m va derrumbar perquè deia que davant la seva muller havia de fer el cor fort, i “nena, perdona” però plora que ploraràs i jo activant l’empatia a marxes forçades i intentant trobar paraules de suport emocional mentre l’ascensor s’obria i es tancava tot sol i ens anavem enganxant les cames amb la porta.

Ha passat el temps i me n’adono que amb ell, les nostres vivències sempre són a l’ascensor.

És curiós. És un espai que no ens incomoda. No tenim cap necessitat de parlar del temps o de mirar el sostre, o saber quina hora és.

Ens hem intercanviat un “bon dia/bon dia” i hem esperat pacientment i en silenci que arribés.

Un cop dins em mira, sorneguer, i em pregunta: “ja li han donat les claus”? (és molt educat i em parla de vostè)

… claus?

… i jo amb cara de póquer fent un rewind dels últims dies …

… claus?

Per dins he pensat que potser havien decidit canviar les bústies o el pany de la porta del carrer, però com que no vaig anar dimarts passat a l’última reunió de veïns…

I em mira, rient per dins, i em diu “ara vostè és la presidenta”.

Imatge

vote me

Se m’ha regirat tot.

Tant, que m’he despedit amb un “val” i quan he entrat a casa la meva filla gran m’ha preguntat que què em passava.

Deuria tenir la cara desencaixada, pel cap baix…

Els ho he explicat a les nenes i s’han posat contentísssssssssssssssssssssssssssssssimes… “la mama presidenta!!”

M’he tancat a la cuina, a fer el dinar, esperant que aquest any no hi hagi humitats a la finca, ni s’espatllin les antenes, ni entri cap veí conflictiu en algun dels pisos de lloguer que hi ha.

… … … …

Al cap d’una estona, vé la petita i em diu : “això és com ser president del Barça, oi?”

“Oi” – li he contestat.

😥

Read Full Post »

lluny de mi

Aquests dies dormen lluny de mi.

En aquesta habitació, càlida i acollidora, i que m’és tan familiar…

2013-03-22 21.33.23

casa di nonna

Dormen amb els seus ninos d’allà dalt, abrigades amb la manteta rosa, suau, de floretes, aquella tan bonica que tantes vegades han intentat emportar-se cap aquí i que la nonna es resisteix a deixar anar i que jo penso “algun dia serà meva”, dormen en el calor d’una llar que els és tan familiar com casa nostra. Armari vintage. Dormen envoltades de fotografies, imatges d’una vida passada, situacions viscudes que no tornaran.

Dormen exhaustes i dormen hores i hores i em pregunto si al matí quan es desvetllen pensen en mi…

perquè jo no puc evitar pensar en elles

Read Full Post »

Avui l’operen.

Una intervenció sense importància, donant gàcies a qui sigui, però -en el fons- no deixa de ser una intervenció quirúrgica.

Fet que a cap dels mortals entusiasma, no ens enganyem.

Que si potser caldrà anestèsia general, que si potser amb sedació …“ja veurem”, diuen els metges.

I enmig de la incertesa i l’espera li faig aquesta foto…  em recorda algú en una presó dels USA, en el corredor de la mort.

I fem broma al respecte.

my mum

my mum

 

Entre riallades tontes, arriba l’inevitable moment de la separació: “senyoreta, ara hauria de sortir fora, a la sala d’espera” em diu aquell nano que no sé exactament quina funció té allà dins, i que em fa pensar en els excessius llocs de treball que hi ha segons on, cosa que no vol dir que ell no es mereixi el seu lloc de treball ni que aquest -el seu lloc de treball- sigui prescindible. Només m’han vingut pensaments al cap, com sempre, i em fa somriure que em digui “senyoreta”, quan li porto de ben segur una dècada i mitja.

Al final de tot, i com que ella és un toro, gairebé no ha fet falta res més que anestèsia local,  i jo no puc evitar preguntar-me si no hi  haurà alguna cosa a veure amb les ganes de supervivència i tot això…

Read Full Post »

Avui haguera fet anys.

Cada any, el 9 de gener, penso: “avui l’àvia Montse haguera fet anys”.

Malauradament, i degut a una malaltia que la va consumir, el 1993 va morir.

O sigui que fa 20 anys que no puc fer-li cap petó.

Recordo l’últim cop que la vaig veure en vida. Jo marxava a Bulgaria, a fer un viatge d’un mes i pico, sola. Aquell dia estavem assegudes al pati de casa seva, darrera seu l’envidriat, i els seus peus inflats, dels quals es queixava sense voler ser una que es queixa.

El dia que va morir, jo tornava de Sofia en un vol de Bulgarian Airlines (que crec que ja no existeix) en el qual érem tres passatgers. Un d’ells, el tinc present: un ginecòleg búlgar entrat en anys, que sortia del seu país per primera vegada després d’haver caigut el règim comunista, i que quan estavem per aterrar a Barcelona, flipava amb les palmeres de l’aeroport.

Jo duia una rosa de la Vall de les Roses per la meva àvia, i ja no li vaig poder donar.

Tenia un caràcter fort i dominant i havia treballat sempre: quan els meus pares es van conèixer, tenia una botiga de queviures, quan jo era una nena, era la taquillera del cine Rambla (quantes pel.lícules vam arribar a anar a veure gratis amb el meu avi! ens feia passar d’estranquis, i amb terror, i no l’he vist mai més, em vé al cap la dels 101 dàlmates); quan jo ja era adolescent, era la caixera de cal Sauquet, emblemàtica botiga de la nostra ciutat que ja no existeix, local on avui hi venen calces i sostens enmig del caos i una música tan forta que et fa marxar cames-ajudeu-me …fins que es va jubilar.

Era la mare de la meva mare: es deia Montserrat Reyes Vidal, i la seva mare, de nom Clàudia, va morir quan ella era molt petita, molt. Però molt petita. I les mares, són les mares… i que et faltin tan aviat és com una pena. I la meva àvia no va tenir la seva.

LoveMumBiscuits

Cada dilluns anàvem amb el meu germà gran a dinar a casa seva, i m’agradava, tot i que amb ell ens donavem patades per sota la taula.

Recordo la seva veu, els seus macarrons, el pa que comprava, les olives farcides que posava en aquelles platetes de berberetxos dels bars d’abans, saladíssimes, que els posava tanta sal que m’encantava llepar-les i ara també ho faig jo, això de salar-les tant, els seus canalons tan plens que en menjaves un i et quedaves tip per una setmana, els seus calamars farcits que no m’agradaven gens però que es veu que eren tan bons, la seva crema catalana, inmillorable, i de la qual en guardo la recepta.

La recordo a ella, en definitiva.

I sé que mentre visqui, ni que sigui un dia l’any, el 9 de gener, la recordaré, a ella i a tots els records que m’evoca.

… quantes coses li diria ara, que fa 20 anys enrera, per niñata, no valorava…

la vida, ens ensenya i ens fa savis.

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging