Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘futur’

Llença’t

Qui m’haguera dit que després de tants anys de la moguda i dels concerts dels Sopa de Cabra, Gossos, Sangtraït, Els Pets, Lax’N’Busto, Sau, i tota aquesta banda (sí, sóc catalaneta d’arrel, no ho puc negar) hi hauria una estrofa que se’m repetiria, i no només en somnis.

Sinó que em vé al cap, així, com qui no vol, en qualsevol moment.

Diu:

“Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.”

I vinga llàgrimes avall.

I un mal al pit.

La meva filla petita (sí, és potser massa petita, i té mòbil, i passo de la opinió que qualsevol en tingui al respecte ) ha posat això al seu estat de whatsapp:

ens trobarem al cel

Ens trobarem al cel?

Així que em reconforta pensar que ens trobarem al cel, Miquel, encara que hagi d’esperar a que els cotxes volin com un ocell.

Espera’m, que riurem de nou.

Ho necessito.

Read Full Post »

presidenta

És l’hora de fer el dinar i me n’adono que no tinc aigua, així que els pregunto a la meva prole si em volen acompanyar al supermercat de davant de casa per comprar-ne i em diuen que no, que hi vagi sola. Pel què agafo el mòvil, el moneder, tanco amb clau (tenen ordres de no obrir ningú ni respondre l’interfono) i me n’hi en vaig.

No han passat ni cinc minuts, i carregant la garrafa de vuit litres que m’ha fet recordar el mal que em fa l’espatlla des de fa dies, he tornat cap a casa.

I em trobo el veí del quart esperant l’ascensor.

El veí del quart és aquell senyor tan amable de cabells blancs a qui se li va morir un fill fa uns tres anys i em va trobar a l’ascensor (també) i allà dins aquell box se’m va derrumbar perquè deia que davant la seva muller havia de fer el cor fort, i “nena, perdona” però plora que ploraràs i jo activant l’empatia a marxes forçades i intentant trobar paraules de suport emocional mentre l’ascensor s’obria i es tancava tot sol i ens anavem enganxant les cames amb la porta.

Ha passat el temps i me n’adono que amb ell, les nostres vivències sempre són a l’ascensor.

És curiós. És un espai que no ens incomoda. No tenim cap necessitat de parlar del temps o de mirar el sostre, o saber quina hora és.

Ens hem intercanviat un “bon dia/bon dia” i hem esperat pacientment i en silenci que arribés.

Un cop dins em mira, sorneguer, i em pregunta: “ja li han donat les claus”? (és molt educat i em parla de vostè)

… claus?

… i jo amb cara de póquer fent un rewind dels últims dies …

… claus?

Per dins he pensat que potser havien decidit canviar les bústies o el pany de la porta del carrer, però com que no vaig anar dimarts passat a l’última reunió de veïns…

I em mira, rient per dins, i em diu “ara vostè és la presidenta”.

Imatge

vote me

Se m’ha regirat tot.

Tant, que m’he despedit amb un “val” i quan he entrat a casa la meva filla gran m’ha preguntat que què em passava.

Deuria tenir la cara desencaixada, pel cap baix…

Els ho he explicat a les nenes i s’han posat contentísssssssssssssssssssssssssssssssimes… “la mama presidenta!!”

M’he tancat a la cuina, a fer el dinar, esperant que aquest any no hi hagi humitats a la finca, ni s’espatllin les antenes, ni entri cap veí conflictiu en algun dels pisos de lloguer que hi ha.

… … … …

Al cap d’una estona, vé la petita i em diu : “això és com ser president del Barça, oi?”

“Oi” – li he contestat.

😥

Read Full Post »

Ara que fa més de vint anys que tinc vint anys m’està sortint un juanete.

Em sap greu pels ultra defensors de la llengua, però no li’n diré galindó, i tampoc m’excusaré per no fer-ho.

A vegades penso que hi ha paraules que s’haurien d’universalitzar: juanete, cucharón, desde luego

“Oh, my God! desde luego you’re a big disaster!!!”, per exemple.

Crec que si li dic a ma mare que m’està sortint un galindó, em mirarà amb aquella cara de “què diu, ara, aquesta?”  i pensarà que tinc un flemó, un nou tipus de cybernòvio, o -en el pitjor dels casos- algun tumor extrany, excepte un juanete.

I si li dic que m’està sortint un juanete, ens entendrem a la primera.

Així que així estem.

Imatge

el meu estimat peu dret, tan bonic que era…

Aquest incipient juanete, que a més em fa mal, em fa pensar en els peus de la tieta Quima, en pau descansi.

La tieta Quima era la germana de la meva àvia i tenia uns peus lletjos perquè sí. Però lletjos, lletjos. Horrorosos, vaja. Eren tan lletjos que els tinc molt presents, a pesar que aquest setembre farà deu anys que va passar a millor vida (visca els eufemismes). I crec que no oblidaré mai aquells peus tan i tan lletjos, mentre visqui. Calçava unes espardenyes negres, també molt lletges, i de iaia, que eren com d’espuma i les havia de tallar pels costats i per dalt per tal que li poguéssin sortir els dits mal posats i muntats un damunt de l’altre, els ulls de poll i els tremendos juanetes que tenia i que també li feien mal. Jo sovint li preguntava si va néixer amb aquells peus, o si de petita ja els tenia així, i ella, rient, em deia que no, que de petita els tenia ben bonics.

I jo em preguntava què deuria haver-li passat, a la vida, perquè se li tornéssin d’aquella manera, i potser ara començo a comprendre que no li va passar res, a la vida, sinó que senzillament, li va passar la vida…

*** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** *** ***

Ah… a part dels peus i les espardenyes, ella de lletja no en tenia res… només deia gangster, quan volia dir hamster.

Read Full Post »

rap

Avui va de raps.

Però no de peixos, sinó de raps, dels raps dels raperos.

Perquè resulta que ara a la meva filla gran li ha donat per inventar-se raps.

M’explica que amb un nen de l’escola “dels grans” a l’hora del pati s’inventen raps.

Jo em pregunto qui és aquest nen “dels grans”, em pregunto per què no té nom, em pregunto si deu anar amb una gorra posada del revés, o si deu portar els pantalons més avall del cul, i quin interès té en inventar-se raps amb la meva filla.

Però hi ha preguntes que no tenen respostes, i he de començar a acceptar que hi haurà moltes preguntes que no en tindran, a no ser que em dediqui a fer de P.I.

A part de la necessitat de posar-li cara en aquest manso, em pregunto si caldrà que jo mateixa vagi entrant en el món rapero per no trobar-me amb sorpreses més endavant… es droga, aquest col.lectiu?  fan excursions? són violents de mena? practiquen l’escalada? els agraden les barbacoes amb els amics en diumenge? calcen Dr.Martin’s amb puntera de ferro?

Avui, mentre preparava el dinar i posava els canalons a gratinar, ella ha entrat a la cuina, tota customitzada, i m’ha dit:

te doy una co-lleja porque e-res vieja

rapeando

me-gusta-la-mañana
me-gustas-tu

¿?!!

la colleja que et caurà a tu com duri massa la tonteria

paraula de Stone

Read Full Post »

No hi ha com ser pràctic.

Jo crec ser-ho bastant a tots els efectes, de fet crec que sempre ho he sigut, i més quan la vida et porta a fer mudances, mudances i més mudances.

Arriba un moment que et preguntes quin és el motiu que et fa guardar una capsa de sabates plena d’entrades de cinema, aquella col.lecció de cromos de la Heidi que fa 35 anys que no et mires, els pantalons de quan eres una sílfide i que et resisteixes a desprendre-te’n perquè tens la il.lusió (mai més ben dit) que algun dia et podràs tornar a posar,  la col.lecció de xapes de cava, l’agenda d’anys anteriors, temps passats que no tornaran.

Hi ha coses, però, que no saps per què has de tenir amb tu: són aquelles coses a les quals estàs aferrat, i que les tens allà, com si la teva vida sense allò, que -desenganyem-nos – tampoc et mires mai, perdés valor.

En el meu cas són un parell de samarretes de cotó xulíssimes (per mi) que em vaig comprar amb 20 anys i que – per sort i m’encanta – ara porta la meva filla gran; una entrada en concret a un concert,  i les cartes que ens enviavem amb el meu primer noviet.

Parlant de noviets, ahir la meva filla petita, la que veu la vida de color de rosa-que-l’amor-s’hi-posa em va dir que quan ella visqui sola i encara no tingui nòvio tindrà o peixos, o un ocell o un gat.

I que quan visqui amb el seu nòvio es comprarà un gos.

??

Li vaig preguntar per què el gos anava condicionat a un amor.

I em va respondre “perquè així serà ell qui el porti a passejar i a fer les caques”

Imatge

olé mi niña

De fet, no hi ha com tenir les coses clares perquè tot et vagi millor a la vida.

Read Full Post »

Cuoricini

La meva filla petita, que veu la vida de color de rosa que l’amor s’hi posa, avui ha tingut una conversa profunda amb mi.

cuoricini

M’ha dit que hi ha estat pensant molt, i que quan serà una noia es comprarà una moto de color rosa amb flors liles.

I que quan tindrà nòvio, es vendrà la moto i es comprarà un mini de color rosa amb cors liles (que no flors) per portar-lo a passejar.

Li he dit que em semblava molt bé, i que si sap que per poder-se comprar aquestes coses, haurà de treballar i guanyar diners, i m’ha dit que sí, que farà com jo (m’han vingut ganes d’explicar-li que seria bo que ho fés millor que jo, però no ho haguera entès)  i després m’ha demanat que li compri una guardiola per començar a estalviar.

Doncs val. Així ho faré. Em sembla correcte.

*******

Però després de donar-hi voltes, jo em pregunto: no era al revés això?

Això del nòvio i portar-lo a passejar, vull dir…

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EN CONTRA DEL TERRORISMO ISLÁMICO

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal

El Blog de Sergio del Molino

Pereza, inutilidad, tiempo perdido

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photography, Photogravure and Many More Blog