Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘família’

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Dilluns comença un any més el mes de setembre i amb ell acaben les vacances per la majoria dels d’aquí que conec jo.

Aquest estiu hem anat a passar quinze dies a casa la nonna.

Gorgonzola, pizza, focaccia, grissini, vino bianco, scamorza affumicata, tumin dal mel, gelati, vitello tonatto, ravioli del plin, gnocchi al burro e salvia, zucchine dall suo orto, pomodori raccolti tutte le sere, coste, basilico dal giardino, acciughe al sugo verde, breasaola e speck, parmiggiano, pasta asciutta, ruccola ovunque, e più ne vuoi più ne hai.

Una bontà, insomma.

El cas és que un dia o altre has de tornar.

Fas càlculs, i decidexes que millor tornar el dijous 28 o divendres 29, que el dissabte 30 o el diumenge 31. Per allò de les caravanes i tal i tal, vist que aquest any hi hem anat amb cotxe.

A les 9:15 sortíem de casa, hem parat a omplir el dipòsit de benzina (després de tants anys encara no sé si és més barata a Itàlia o a França) i ens hem enfilat cap el Colle di Tenda.

Com era previsible, des que entre els francesos i els italians vàren acordar que era un passatge perillós i vàren decidir posar un semàfor amb un temps d’espera de 30 minuts per cada un dels dos sentits, mai l’he trobat verd i sempre he pringat. Avui, però, astutament, duia el llibre que estic llegint al seient del copilot. Les meves filles estaven advertides: ” si trobem el semàfor del Colle di Tenda vermell, jo, llegeixo” – i elles, bones com són, s’han entretingut amb coses seves.

Val a dir que m’ha fotut que es posés verd en aquell moment en que encara no sé si els de la Gestapo van matar un dels personatges del llibre o no, però ja ho averiguaré quan vagi a dormir, d’aquí poc, tot i que segurament serà que sí, que el maten.

Hem parat al poble de Tenda, en aquella boulangerie on pararé sempre mentre hi passi, i hi hem comprat pa, croissants, i altres delicatessen que ens han acompanyat durant el dia, o sigui, durant 800km.

Un cop a Ventimiglia, ha estat allò de dir: “gas!”.

Passes túnels i túnels “mama se sent radio flaixbac aquí?” –  “no, nenes, aquí no se sintonitza res”.

Passes Porches i Ferraris descapotables i Mercedes d’aquells romàntics amb dames que se subjecten el barret d’ala ampla, però els passes. I això que només vas a 130km/h que és el màxim permès a les autopistes franceses, si el teu cotxe té prou reprise, cosa que no és el meu cas. Sempre m’he preguntat per què es compren aquests cotxes, si amb el meu Ford Fiesta els passo. Potser és que no he pujat mai a cap d’un d’ells i per això no ho puc entendre.

Passen les hores i cal parar.

Estirar les cames fa bé, un cafè carregat també, un “heu d’anar al lavabo?” és obligat, un “em compres xips?” et fa fer la vista grossa vist la circumstància i un cop totes a punt, cinturons i en marxa.

-“Mama, pots posar radio flaixbac?”

-“Nenes, estem a França, encara”.

A l’alçada d’Arlés, en aquell punt de rectes on el sòl és més rugós i el cotxe se’n ressent i no es paga autopista, un motorista ens avança.

Porta una moto d’aquelles guapes (sóc una ignorant en el tema, no sé quina moto deuria ser, però és gran, d’aquelles que són súpermotos, vaja), va tot vestit de cuir, amb casc integral, i una motxilla a l’esquena que per motius x la té oberta. I van sortint les prendes de roba que du a dins…

Ara un jersei: “Mira, mama! un jersei” “Alaaaaa!!!”

Ara el neceser: “Ostras! mamaaaa! que li vola el necesseeeer!!!”

Ara uns mitjons: “Jajajaja!!!”

Ara un pijama, ara uns pantalons que de què no es queden encastats a la lluna del meu cotxe i no tenim un pinyo important, ara una camisa, ara més mitjons volant per la France… olalá!

I jo i altres, anàvem tocant el clàxon com bojos, però el motorista no ens sentia, enfundat en el seu casc i amb el vent en contra.

Al primer peatge, pobre, li hem notificat entre uns quants les seves pèrdues, i s’ha com desesperat… la seva reacció d’entrada ha sigut tornar enrera per recuperar les seves pertinènces, tarea si més no difícil, però com deia en Sciascia, a ciascuno il suo.

Em concentro en el meu viatge, i decideixo que quan arribem a Montpellier parem de nou, i que és la última “parada i fonda”.

Segons els meus càlculs ens queden tan sols tres hores de camí. Mai m’ha fallat aquest càlcul: Montpellier-Barcelona, Barcelona-Montpellier=3h. Fine e chiuso.

Parem, comprem aigua fresca, coca-cola, un entrepà d’aquells marranos que venen a les autopistes, i anem al lavabo.

-“Nenes, fem pipí” – dic

-“Jo no en tinc” – diu

-“Fes-ne” – dic

-“No, perquè no en tinc” – diu

-“Prova-ho, i veuràs com et surt” – dic

-“Que pesada que ets, mama! Que no en tinc!” – diu, alçant els ulls al cel.

-“Tu mateixa, però que sàpigues que no tornaré a parar fins que arribem a casa” – dic amenaçant.

Pugem al cotxe, no passen ni 20 km i sento:

-“Mama, no t’enfadis, però… és que… és que… tinc la bufeta a punt d’explotar… para si us plau! para!”

I clar, o faig allò que a tot cristo li vé al cap, que és renyar-la com es mereix, o bé baixo veles i li dic que no puc parar ara mateix i que s’aguanti un momentet, que a la primera Aire, em paro.

I com que enfadar-se a vegades no serveix per res, sóc condescendent.

Parem. Un cop alleugerit el seu cos, li pregunto com és que si a Montpellier no tenia pipí, al cap de no res estava al límit, i em respòn dient-me que li ha caigut el tap de l’ampolla de coca-cola, i que clar, que se l’ha hagut de beure tota.

-“Totaaaa???!!!”

Decideixo deixar córrer el tema, em rassenyo, arribem a la zona de Perpinyà, amb els seus molins eòlics, i discutim si Port Leucate és mar o llac (encara ho he de mirar al google, per cert).

I quan ens acostem a la frontera entre França i Espanya m’agafa un extrany atac de patriotisme, tan exagerat com insòlit, i li demano que faci una foto del cartell blau amb les estrelletes de la Comunitat Europea on hi diu “España”.

I ella, la fa:

2014-08-28 17.40.56-2

mi querida España

No sé si pensar que s’ha volgut quedar amb mi o si hi ha alguna cosa amagada en el seu subconscient que desconec.

Ara, però,  ja sona radio flaixbac.

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

Einstein?

Aquest migdia, havent dinat, ens hem posat a mirar la web de l’escola.

Hi havia fotos noves, i un dels àlbums era de la sortida que van fer els de primer al Museu de la Ciència de Terrassa, sortida a la qual va anar la meva filla petita.

Doncs mirem-lo.

I ella anar explicant “això és tal”, “aquí experimentavem tal altre”, “aquest era molt xulo”… i entre els experiments n’hi havia un que no he descobert encara de què anava, en el qual hi havia una gigafoto de l’Albert Einstein amb uns quants pírcings a la llengua,

Crec, vaja.

A_Einstein

“papa’ !” someone dixit long time ago in Val d’Aosta

I els dic: “Mira! l’Albert Einstein! Sabeu qui era?”.

I sense que m’hagin respòs jo dale-que-dale que si va ser un científic alemany que passarà a la història per bla-bla que si la teoria de la relativitat i la gravetat i bla-bla que si allò de E=mc2 i la física i bla-bla-bla…

I em mira una de les dues i em diu: “què dius del Frankenstein?”

* * * * *

M’han vingut ganes de dir-los allò de “culo, he dicho culo”, però he pensat que hauria d’explicar-los aquell acudit de l’Eugenio del buho que tiene buhitos i he pensat que tampoc no l’entendrien i he preferit anar a rentar plats.

Brutal.

Read Full Post »

adeu-siau tió

Aquest Nadal s’ha acabat la màgia del tió.

Sí, del tió.

I no del caga-tió.

Quina mania en dir-li caga-tió.

Per què li diuen “el caga-tió”?

És un tió que caga, i no un caga-tió.

Deixo córrer el tema perquè em poso de mala llet i en aquestes festes nadalenques de pau, amor i prosperitat, hem de ser feliços i menjar perdiços… o anissos o perdius, i turrons i neules i riure i fer xerinola, que estem tots molt units i contents i tot és meravellós.

Ara fa un any va passar una cosa molt extranya: el tió va cagar abans que li donéssim cops de bastó.

Ho vaig trampejar amb un “deuria tenir tanta caca que se li ha escapat, pobre…”

La canalla creix i si bé fa un any van sorgir sospites, fa quinze dies sento que la meva filla petita li pregunta a la gran “és la mama la que posa els regals sota el tió, oi?”  i l’altra, a qui tinc ben conxorxada, es va fer la sueca, però no li va pas negar.

Porto un mes menjant-me d’amagat les xocolatines, les ametlles, les mandarines i el pa sec que li posem, fent veure que és ell, el qui menja… tot i que el pa sec passa a millor vida.

Ahir el tió va tornar a cagar abans d’hora.

Però no va ser el nostre, va ser el de casa la tieta.

I ella va saber que sí, que és cert.

Que els tions no caguen.

Ni xocolatines, ni regalets ni res de res.

Que això d’anar a escalfar el bastó (abans es deia un vers) és una excusa.

Ara, la punyetera, em pregunta per què no fem cagar el de casa, i li dic que encara no ha menjat prou, i em diu que el que passa és que encara no he comprat els regalets per posar-li a sota.

Au. Galleda d’aigua freda a sobre i la màgia s’ha acabat.

mai més tornarà a cagar

No han passat ni vint-i-quatre hores i aquest matí, tutta pensierosa, m’ha dit:

“ja sé que no és veritat que el tió caga, el que no sé és com menja”

santa innocència

Read Full Post »

rap

Avui va de raps.

Però no de peixos, sinó de raps, dels raps dels raperos.

Perquè resulta que ara a la meva filla gran li ha donat per inventar-se raps.

M’explica que amb un nen de l’escola “dels grans” a l’hora del pati s’inventen raps.

Jo em pregunto qui és aquest nen “dels grans”, em pregunto per què no té nom, em pregunto si deu anar amb una gorra posada del revés, o si deu portar els pantalons més avall del cul, i quin interès té en inventar-se raps amb la meva filla.

Però hi ha preguntes que no tenen respostes, i he de començar a acceptar que hi haurà moltes preguntes que no en tindran, a no ser que em dediqui a fer de P.I.

A part de la necessitat de posar-li cara en aquest manso, em pregunto si caldrà que jo mateixa vagi entrant en el món rapero per no trobar-me amb sorpreses més endavant… es droga, aquest col.lectiu?  fan excursions? són violents de mena? practiquen l’escalada? els agraden les barbacoes amb els amics en diumenge? calcen Dr.Martin’s amb puntera de ferro?

Avui, mentre preparava el dinar i posava els canalons a gratinar, ella ha entrat a la cuina, tota customitzada, i m’ha dit:

te doy una co-lleja porque e-res vieja

rapeando

me-gusta-la-mañana
me-gustas-tu

¿?!!

la colleja que et caurà a tu com duri massa la tonteria

paraula de Stone

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EL ISLAM ES UN CÁNCER QUE DEBE SER EXTIRPADO DE LA SOCIEDAD OCCIDENTAL. "MUERTE AL PUTO ISLAM"

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging