Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘estrés’

Sant tornem-hi.

Un any més s’acaben les vacances i deixo enrere la bella Italia.

Aquest cop torno sola, amb el cotxe carregat i ben carregat: aceto balsamico, pasta asciutta, pasta fresca, malmelatte per formaggi, infusi, speck, bresaola, funghi porcini, iogurt, estathé, libri, crostini, polpapronta, tanto rosmarino dell’orto, nutella b-ready, una biscottiera, posate varie… bisogna riconoscere che mia suocera mi coccola.

Val a dir que he enfilat el Colle di Tenda amb ganes, a tres quarts de set del matí, i amb optimisme: “si tot va bé i no trobo el colle tancat, a l’hora de dinar sóc a casa”.

I una merda.

Arrivant a Ventimiglia, com sempre faig quan poso la directa a l’A8, sintonitzo Radio Trafic 107.7 i crec intuïr que alguna cosa no va bé. Crec entendre algun poblema per la zona de la Provença, però encara sóc lluny i no li faig cas. Sona El Mismo Sol a la ràdio i no puc evitar riure sola recordant aquella masterclass d’aquagym que em va deixar sense alè a la piscina de Piasco.

M’agraden els viatges llargs en solitari.

Tot va com una seda fins a Aix-en-Provence. Son 2/4 d’onze del matí. Ja fa estona, mentre m’hi apropo, que sé que hi ha retencions al peatge. Pace, que dirien els italians. Em rassenyo esperant que sigui lleu.

Però no.

Des d’Aix fins a Lançon, que és un recorregut d’uns 30 quilòmetres, hi ha mig Europa concentrada a l’autopista.

Per què?

Per què aquest dissabte tot el món ha decidit travessar França de dalt a baix?

Per què l’autopista anava plena a vessar de belgues, alemanys, francesos, italians, espanyols, romanesos i de tot?

Per què han hagut de decidir tornar a casa o marxar de vacances el mateix dia que jo? No podien fer-ho diumenge?

Doncs no.

Tots allà.

I abans, on eren? Don han sortit, tots? Per què abans anava a 130 i ara no puc anar ni a 20?

Entre estar parat i anar a cinc per hora, he trigat dues hores i mitja per recórrer aquesta distància.

Sort que sóc pacient (Coco, aquí, la paciència val com a virtut, creu-me).

I allà enmig del no-res, damunt un pont d’aquests que travessen les autopistes hi havia dos personatges mirant.

curious

on my way back home

Em pregunto què hi fan aquestes persones allà dalt. D’on vénen i on van a aquelles hores, a peu, sota un sol de justícia. Em pregunto si són psicòpates i si quan passaré per sota seu em tiraràn una pedra que em petarà la lluna davantera, o si simplement se n’estàn enrient dels pobres lluços que com jo es troben enmig d’aquella retenció. O bé si no tenen res a fer. Sempre m’han encuriosit, aquests personatges.

Però no passa res.

No em tiren cap pedra, vull dir.

Pago el peatge de Lançon i m’enfilo direcció a l’A7. És gairebé l’una del migdia. Començo a tenir gana però decideixo parar d’aquí a una hora, que calculo estar més o menys a Montpellier, i a les quatre de la tarda a casa (ja no arribo a l’hora de dinar).

Però tampoc.

La carretera que passa per Arles, únic tram sense peatge, està en obres. I quines obres. I quantes obres.

Parats un altre cop.

Només que aquí no hi ha personatges sospitosos damunt de ponts.

Són 2/4 de tres. Estic encara a 70 km de Montpellier i sento per la ràdio que hi ha retencions al peatge.

Decideixo parar a la primera Aire que trobi i menjar-me els Saikebon que em vaig endur pel viatge (versió italiana dels Yatekomo… s’entén? “sai, che buoni!”… ja se sap: la creativitat dels publicistes no té límits…). Em paro no sé on. Fa una calor de mil dimonis i he de deixar el cotxe a ple sol davant els lavabos públics. Veig una taula de picnic a l’ombra, on hi ha una parella menjant, i m’hi acosto amb els meus fideus orientals hipercalòrics. Els pregunto amb el meu francès d’estar per casa si hi puc seure, i el noi em respòn que sí.

Em mira, i em diu:

-Española?

-Sí (no entrarem en detalls).

-Nosotros también. Estamos de viaje de novios.

-Ah, que bién! Felicidades! ¿estáis de vuelta?

-No, todavía no. Estamos visitando toda la Provenza. Es que hemos hecho un viaje diferente: de carretera y manta. Le quise dar una sorpresa – diu ell, mentre em pica l’ullet senyalant-la a ella amb el cap.

-Ya ves, super guai. Super viaje de novios. Aquí comiendo un bocata chorizo en un area de servicio al lado de la autopista – diu ella, guapa com és, amb les seves Rayban aviador color marró.

Intueixo males vibracions. Dic, per parlar per parlar:

-¿Habéis estado en Grasse? Me han dicho que es muy bonito.

-Es una mierda – diu ella

-Entiéndela – la justifica ell – es que nos dijeron que todo el pueblo estaba lleno de perfumes y claro, se ha encontrado con colonias frescas de flores. Y esas colonias de lavanda y rosas ¿quién se las pone?

-Ahh… ya… – dic jo

-Almenos vendieran ambientadores, hubiera comprado uno para el baño de casa, pero ni así – diu ella

Decideixo canviar de tema.

-¿De que parte de España sois?

-De la Rioja – diu ell

-Tierra de buenos vinos – dic jo

-Para quien le gusten sí – diu ella – que yo soy abstemia y me dá lo mismo.

Decideixo marxar, perquè no hi ha res a fer.

Així, d’entrada, no entenc per què s’han casat.

Se m’ha fet una pasta enganxifosa amb l’invent dels fideus i em despedeixo amablement amb un “buen viaje”.

Pujo al cotxe. És un forn. Em dic “Tranqui, que ja arribes. Fa 8 hores que has sortit i només estàs a 60 km de Montpellier, però no passa res.”

Surto de l’Aire aquella i em fico dins un embús monumental degut a un accident, que em tindrà a 15km/h fins la sortida del peatge, i més enllà, però no passa res.

A Radio Trafic diuen “samedi noir sur les autoroutes du sud de la France”, i penso que ja tenen raó, ja.

Trigo no-sé-quantes-hores-més a arribar a la zona de Port Leucate i els seus llacs (encara no he mirat a google maps com és la zona, ho tinc pendent), després Perpinyà, amb un vent i una pluja que res té a veure amb la calor de 150 km enrera i que em posen una tensió a sobre que m’acompanyarà a sobre una setmaneta ben bona. Visca les contractures musculars.

I quan arribo a España, mi querida.España-esta-España-mia-esta-España-nuestra, que cantava la Cecilia, em trobo amb unes autopistes de pu_a pena i em qüestiono què faig visquent aquí, encara.

12h i mitja més tard, estic a casa. Si més no he arribat a l’hora de sopar…

 

Anuncis

Read Full Post »

Aquesta tarda he anat a uns grans magatzems de la meva ciutat per motius X.

He de dir que és un tipus de lloc que detesto, com les grans superfícies comercials, suposo que perquè mai m’ha agradat anar de compres, ni el consumisme per-què-sí, tot i que he de reconèixer que amb la calor que fa a fora el carrer, i aquella temperatura glaciar allà dins, m’hi hauria quedat a dormir.

He hagut de pujar dues plantes amb les escales mecàniques i al moment que m’enfilava una parella es posa darrera meu i no he pogut evitar escoltar la seva conversa:

Ell: A mi ej que lo pueblo de la China no me guttan

Ella: Pue tu que sabe? si no haj estao nunca!

Ell: Ninña! Que yo conojco lo de la siudá esa y esa si que me gutta!

Ella: La cual?

Ell: Esa. Esaaa… ette… esa perdía o argo asín

Ella: Pué una siudá no tié que ver con lo pueblo, nene!

Ell: Po pa desirte che argo de la China si que me gutta, muhé

… i em giro, dissimulant, amb la imperiosa necessitat de veure’ls les cares …

Amono a vivil-lo!

Pies, para que os quiero, si tengo alas para volar…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ella: Pué yo ande iría e ar Japong

Ell: Ar Japong? tustás pirá! Ayá no te entera de ná de lo que disen!

Ella: Ah, porqué er chino è má fasil, disen, è verdá

Ell: Claro, muhé!

… aquí, em començo a trobar en un estat estupefacte …

Ella: Pué la nena de la Rosío sa ío a Ill-landa

Ell: Joé! ayá si que no s’entiende ná de ná de lo que disen!

Ella: Coño, nene, si hablan inglé! Como no se va a entendé?

Ell: Coño, pero si el inglé no lo habla la nena de la Rosío no va a entender ná de ná! O ej que túlosabé?

Ella: Entonsé? qué má da andarsene a la China que ar Japong que a Finlandia?

… Diosss …

Ell: Pero coño!!! Joer!!! no mas disho Il-landa? Ara me dise Finlandia! Que ayá arriba sí que no se entiende ná de lo que disen!

Ella: Y qué má dá lo mimmo? Si ej que la chiquiya a ido a aprendé!

Ell: Eso, q’aprenda, que en ette mundo lo que se tié que tené e curtura!

… em marejo, crec …

Ella: Y que hemo venío a comprá nene? que con toá la conversasióng se má orvidao!

Ell: Pué no sé, si no lo sabe tu, qué coño ví a sabé yo? que laj cosa de la compra laj yevas tu, coño, nena!

… i arribo a la segona planta amb ganes de seguir amunt, encara que no en tingui necessitat, per la curiositat que em corrou per dins, però em dic “Txell, deixa-ho córrer, que després et vé al cap la Esteban i et soliviantes per com va el país”.

Vivir para ver.

#maremeva #onaniremaparar

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

operació biquini

Ahir vaig començar per primera vegada en la meva vida i molt seriosament (espero) el que comunment s’anomena operació biquini.

Per sort meva, una bona genètica m’ha acompanyat sempre i mai havia tingut la necessitat d’apuntar-me en aquest tren.

Però el temps passa per tothom, i des de fa uns anyets cap aquí pico a tothora qualsevol tipus de marranades … entengueu amb això pipes tijuana, patates xips, fuet, doritos, xurruques, formatge, aperitivo japonés, olives i més olives … un desastre, vaja.

Un desastre treduït en 10 quilos. Que maco.

Així que ahir em varen proposar un repte i l’he acceptat.

I aquest matí me n’he anat a nedar.

“Faré trenta piscines”, m’he dit.

A les 9.10 am ja hi era, amb el meu traje de bany que m’apreta les cuixes i les ulleres de natació trencades.

Imatge

bon rollito de bon matí

El meu estrés ha començat quan enlloc de trobar-me aquesta imatge tan bucòlica, ha resultat ser que tots els carrils estaven ocupats.

Bé, ocupats, el que se’n diu ocupats, no. Jo n’hi diria overbooking, d’allò.

Al de l’esquerra no hi havia ningú, Però un cartell anunciant “carril reservat als cursets” marcava terreny. Així que no he gosat posar-m’hi.

Al del mig de la banda esquerra hi havia quatre persones nedant a unes velocitats supersòniques. He vist que anaven totes full-equip: una mena de pala a les mans, aquella cosa pel nas que no sé per què serveix, ulleres prof i no trencades com les meves, i peus de pato. Així que he desestimat ficar-me allà enmig, no fós cas que em desintegréssin.

Al de la dreta hi havia allò que semblaven ser unes quantes balenes. Cossos rodons i enormes que semblaven flotar, més que nedar, a un ritme de violins. N’he comptat cinc i he pensat que encara m’aplastarien. I he desestimat la idea de submergir-me entre cetacis… potser en una altra ocasió.

Em quedava la opció del carril del mig de la banda dreta. Hi havia tres senyors (o nois, perquè clar, enfonsats a l’aigua, amb casquet i ulleres, no saps distingir res més que si és sexe masculí/femení pel tipus de banyador que porten). Un d’ells, arribant a la banda i veient-me dubtar, em diu “posa’t aquí, si vols, entra quan estigui a mitja piscina, i manté el ritme”.

Li he donat les gràcies, m’he anat a dutxar (obligació) i – com seeeeeeeempre – l’aigua de la dutxa estava tan calenta que quan m’he endinsat a la piscina, l’he trobat gelada i m’he cagat en tot.

I alehop! a nedar!

Tal com m’ha demanat el company-amable-de-natació, he hagut de mantenir el ritme d’aquells tres homes per no anar-nos “trepitjant”, ni haver d’avançar-nos.

Quin estrés, Déu meu.

Si nedava braça em feia mal el genoll que tinc fotut i se m’ enrampava el dit anular de la mà esquerra. Si nedava crol, em feia mal l’espatlla dreta, que fa dies que em diu que aquí passa alguna cosa. Si nedava esquena, me n’anava de tort i no podia seguir el ritme exigit…. i tot això enmig d’una marea d’onades impressionants, entre les provocades per les balenes del costat dret i els peus de pato del costat esquerre, que allò semlava un tsunami.

M’ha entrat aigua al nas i he perdut una lentilla perquè m’ha entrat aigua dins les ulleres de natació trencades.

I me n’he anat, pensant que potser allò no era lo meu.

Per dinar, m’he fet un bon plat de pasta amb salsa ragú d’aquella tan bona… faltaria més!

I la meva filla, observadora,  em diu: “mama, no vas dir que a partir d’ara menjaries amanides?”

I li he demanat que no faci més preguntes, si us plau.

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging