Feeds:
Entrades
Comentaris

Posts Tagged ‘amour’

Ja veus, avui ma mare m’ha recordat que dimarts 24 ha de portar la meva filla petita al dentista i a mi se m’ha glaçat el cor.

D’entrada perquè el dia 24 el detesto des que te’n vas anar, així, sense voler-ho, ni avisar.

I que a sobre caigui en dimarts em sembla fins i tot ofensiu.

Et trobo molt a faltar i et ploro sovint, molt sovint. Em manques.

I em fot.

Així de clar. Em fot molt. Em fot que m’hagi quedat sense tu.

Demà he d’anar a Milano, per feina.

Estic segura que t’haguera agradat i que m’hagueres encoratjat, però no sé pas si sóc capaç d’enfrontar aquest vol amb serenitat.

Et pensaré; com sempre. T’estimo, allà on sigui que estiguis, encara que ja no siguis res ni ningú, jo t’estimo.

guapetóng...

Guaperas…

I et demano que em dónis força -anímica- per anar i tornar.

Ara mateix no agafo el son.

Miquel, nen… per què?

Anuncis

Read Full Post »

Llença’t

Qui m’haguera dit que després de tants anys de la moguda i dels concerts dels Sopa de Cabra, Gossos, Sangtraït, Els Pets, Lax’N’Busto, Sau, i tota aquesta banda (sí, sóc catalaneta d’arrel, no ho puc negar) hi hauria una estrofa que se’m repetiria, i no només en somnis.

Sinó que em vé al cap, així, com qui no vol, en qualsevol moment.

Diu:

“Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.”

I vinga llàgrimes avall.

I un mal al pit.

La meva filla petita (sí, és potser massa petita, i té mòbil, i passo de la opinió que qualsevol en tingui al respecte ) ha posat això al seu estat de whatsapp:

ens trobarem al cel

Ens trobarem al cel?

Així que em reconforta pensar que ens trobarem al cel, Miquel, encara que hagi d’esperar a que els cotxes volin com un ocell.

Espera’m, que riurem de nou.

Ho necessito.

Read Full Post »

Hola, Miquel.

No puc preguntar-te com va, perquè no va.

Em vas dir que quan tornessis em trucaries per quedar i explicar-me com va el nou projecte de la feina i lo del teu pare.

I que jo també t’explicaria lo de la meva feina nova…

Però ni tornaràs, ni em trucaràs, ni quedarem, ni m’explicaràs, ni et podré explicar.

Perquè així, de cop i volta, has desaparegut.

Literalment.

I jo no me’n faig el càrrec, Miquel.

Per mi, tu, ets, encara.

tell you...

tell you…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Et parlo, tot i que no ho sàpigues.

Saps? t’explico coses.

No t’envio whatsapps ni missatges ni mails perquè sé que no me’ls respondràs.

Però t’explico coses.

Perquè sempre ens explicàvem coses.

Tot.

Ens ho explicàvem tot.

I ara no sé a qui li explicaré tot.

Sí, parlo sola, suposo.

I tampoc tindré aquelles trucades tontes, recurrents i setmanals de “saps què m’acaba de passar, nena?”

I els farts de riure conseqüents…

Has deixat de ser.

Sense voler-ho, ho sé… tot i que estaràs viu en mi, sempre, que ho sàpigues.

El dimarts em van arrencar un tros de les meves entranyes.

És una sensació que no havia tingut mai i que em fa ràbia que me l’hagis provocat tu, òstia. Perquè és terrible.

Suposo que és tan terrible perquè t’estimava tant.

És terrible perquè les projeccions de futur que tenies s’han esvaït en la decisió d’un miserable.

És terrible perquè no és just.

És terrible, Miquel.

En el meu petit món egoïsta, és terrible.

Et necessitava.

Eres el meu millor amic.

Ploro desde dimarts en qualsevol moment, perquè no puc suportar la idea que no et veuré mai més, que no em trucaràs mai més, que no anirem mai més a passar un cap de setmana amb els nens, que no vindràs mai més a fer uns mojitos a la meva ciutat, que no ens fotrem mai més un arròs amb bogavant, que no rebré un whatsapp teu dient-me “xuDDDDiiiii…”

… tot, tot, és mai més, a partir d’ara.

Però jo, et seguiré escrivint, Miquel.

T’escriuré les coses que ja no et puc dir, encara que em prenguin per boja, i et recordo que em deus una olla aranesa des de fa temps.

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

“en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones”

No recordo de qui és, aquesta frase, o si respòn a un refrany popular, però de les persones que hi ha en aquest món, més d’una ha viscut enganyada en algun moment de la seva vida. Això ho sabem tots. Hi ha els qui enganyen, i els enganyats.

Jo formo part d’aquest segon col.lectiu.

Deu fer uns 25 anys (mare meva, com passa el temps i que curta que és la vida) vaig tenir un noviet de joventut que em va enganyar.

Em va prendre el pèl i me’l vaig creure.

Em va dir que quan les vaques estan assegudes, vol dir que plourà.

Dic jo que deuria estar molt enamorada d’aquell noi o algo així, perquè en cap moment vaig posar en dubte les seves paraules i el vaig creure cegament.

Cada vegada – en tota la meva vida, i ho ben juro- que he vist vaques, en el meu interior he pensat: “mira, estan de peu, senyal de bon temps”, “osti, tu, quina tempesta caurà amb tantes vaques assegudes”, “vaques! a veure si estan totes dretes?”  … en cap moment, mai, vaig tenir la necessitat de confirmar si plovia o no plovia, després d’haver vist aquelles vaques descansant tranquil.lament en un prat.

Fins i tot els anys que vaig viure al Piemonte, on hi havia vaques per tot arreu, les mirava i em confortaven a diari, si les veia dempeus.

Més de vint anys de la meva vida mirant vaques i fent prediccions del temps.

Diga’m tu.

Fins que va arribar el fatídic dia del desengany.

Va ser el dia que enlloc de pensar-ho, vaig dir-ho.

Ho vaig dir en veu alta.

Estàvem a Eivissa amb el meu germà petit, era ja el capvespre, tornàvem d’alguna platja,  i vaig veure vaques.

I vaig dir en veu alta: “mira, hi ha vaques assegudes… plourà”.

Ell conduïa, i recordo que no podia treure’m els ulls de sobre, amb una expressió entre astorada i incrèdula.  La seva pregunta “perdó?”, encara em fa mal.

I jo, segura de mi mateixa i tossuda com sóc, explicant-li la meva teoria sobre les vaques i la pluja i la interrelació que hi ha, faltaria més.

 

vaqueta_meva

duérmete niña

 

I ell, amb cara de no m’ho puc creure em va preguntar quants anys diria que viuen les vaques, i que si jo realment creia que les vaques del Marroc, on no hi plou mai, es passaven un promig de vint anys dretes, i que : “reina, les vaques… realment tu penses que dormen dretes?” o: “com dormen les vaques, Txell?”, o: “tu saps que quan estan molt tipes jeuen per fer bé la digestió i remugar?”…

… quin desastre.

Em va acabar preguntant si sóc tonta o què (glups!) i quasi que li fa la ola en aquell noviet.

Des de llavors, quan veig vaques, estiguin dretes o assegudes, inevitablement penso en aquell noi que em va enganyar.

Clar que ell, sosté la seva teoria. Diu que no sé què passa amb l’herba perquè així es manté seca.

Crec que em segueix prenent el pèl.

*************************************************************************************************************

Ya ves que nunca te olvidaré.

http://animals.pawnation.com/cow-sleep-standing-4379.html

Read Full Post »

adeu-siau tió

Aquest Nadal s’ha acabat la màgia del tió.

Sí, del tió.

I no del caga-tió.

Quina mania en dir-li caga-tió.

Per què li diuen “el caga-tió”?

És un tió que caga, i no un caga-tió.

Deixo córrer el tema perquè em poso de mala llet i en aquestes festes nadalenques de pau, amor i prosperitat, hem de ser feliços i menjar perdiços… o anissos o perdius, i turrons i neules i riure i fer xerinola, que estem tots molt units i contents i tot és meravellós.

Ara fa un any va passar una cosa molt extranya: el tió va cagar abans que li donéssim cops de bastó.

Ho vaig trampejar amb un “deuria tenir tanta caca que se li ha escapat, pobre…”

La canalla creix i si bé fa un any van sorgir sospites, fa quinze dies sento que la meva filla petita li pregunta a la gran “és la mama la que posa els regals sota el tió, oi?”  i l’altra, a qui tinc ben conxorxada, es va fer la sueca, però no li va pas negar.

Porto un mes menjant-me d’amagat les xocolatines, les ametlles, les mandarines i el pa sec que li posem, fent veure que és ell, el qui menja… tot i que el pa sec passa a millor vida.

Ahir el tió va tornar a cagar abans d’hora.

Però no va ser el nostre, va ser el de casa la tieta.

I ella va saber que sí, que és cert.

Que els tions no caguen.

Ni xocolatines, ni regalets ni res de res.

Que això d’anar a escalfar el bastó (abans es deia un vers) és una excusa.

Ara, la punyetera, em pregunta per què no fem cagar el de casa, i li dic que encara no ha menjat prou, i em diu que el que passa és que encara no he comprat els regalets per posar-li a sota.

Au. Galleda d’aigua freda a sobre i la màgia s’ha acabat.

mai més tornarà a cagar

No han passat ni vint-i-quatre hores i aquest matí, tutta pensierosa, m’ha dit:

“ja sé que no és veritat que el tió caga, el que no sé és com menja”

santa innocència

Read Full Post »

lluny de mi

Aquests dies dormen lluny de mi.

En aquesta habitació, càlida i acollidora, i que m’és tan familiar…

2013-03-22 21.33.23

casa di nonna

Dormen amb els seus ninos d’allà dalt, abrigades amb la manteta rosa, suau, de floretes, aquella tan bonica que tantes vegades han intentat emportar-se cap aquí i que la nonna es resisteix a deixar anar i que jo penso “algun dia serà meva”, dormen en el calor d’una llar que els és tan familiar com casa nostra. Armari vintage. Dormen envoltades de fotografies, imatges d’una vida passada, situacions viscudes que no tornaran.

Dormen exhaustes i dormen hores i hores i em pregunto si al matí quan es desvetllen pensen en mi…

perquè jo no puc evitar pensar en elles

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging