Ja que una de les meves aficions preferides és llegir, també parlaré de llibres. Dels que he llegit, dels que llegeixo i dels que tinc intenció de llegir.
Tinc aquella tendència innata que tenen algunes persones a agafar-los sempre amb el llapis al costat, i anar subratllant i fent anotacions, prenent notes de frases que em diuen coses, frases que em transmeten veritats, que m’obren els ulls, que em reafirmen la meva essència, bàsicament.
De ben petita em van inculcar l’hàbit de la lectura: recordo que la meva àvia els estius es fonia les novel.les de l’Àgatha Christie que anys després vaig heredar, que el meu avi col.leccionava els Reader Digest, dels meus pares en tinc un record claríssim de veure’ls llegint, de fet, encara ara els hi veig setmana rera setmana. Potser per això una de les preguntes a casa és “què estàs llegint, ara?” I per això els reis regalen llibres, i no cal dir per Sant Jordi.
Deu ser per tot aquest inculcar una estima cap a la lectura que m’ha acompanyat al llarg dels anys, que em molesta deixar un llibre i que no me’l tornin. Tant em molesta, que abans de deixar-lo, tinc la imperiosa necessitat de fer-ho saber: “escolta, jo te’l deixo, però vull que me’l tornis” … i tot i així tinc alguns llibres a casa algunes amistats que sé que no tornaran mai. I em fa ràbia. Em fa ràbia no pas que estiguin a les seves cases, sinó el fet de no ser capaç, no tenir el coratge, a reclamar-los-el/els (uf…)
Això és el que em fa ràbia.
Els llibres m’han acompanyat tots en totes les meves mudances, i aquí els tinc, fent-me companyia amb les seves històries interiors, abarrotats en la meva biblioteca particular, ordenats per llengües i més o menys per autors, temàtica, gènere… ho intento fer amb coherència.
Com a bona virgo, crec que me’n surto prou bé, modèstia a part…
Com a bon acuari el meu problema no es que no em tornin els llibres, es que amb el temps ni tant sols recordo a qui els vaig deixar