Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘pensaments’ Category

Ja veus, avui ma mare m’ha recordat que dimarts 24 ha de portar la meva filla petita al dentista i a mi se m’ha glaçat el cor.

D’entrada perquè el dia 24 el detesto des que te’n vas anar, així, sense voler-ho, ni avisar.

I que a sobre caigui en dimarts em sembla fins i tot ofensiu.

Et trobo molt a faltar i et ploro sovint, molt sovint. Em manques.

I em fot.

Així de clar. Em fot molt. Em fot que m’hagi quedat sense tu.

Demà he d’anar a Milano, per feina.

Estic segura que t’haguera agradat i que m’hagueres encoratjat, però no sé pas si sóc capaç d’enfrontar aquest vol amb serenitat.

Et pensaré; com sempre. T’estimo, allà on sigui que estiguis, encara que ja no siguis res ni ningú, jo t’estimo.

guapetóng...

Guaperas…

I et demano que em dónis força -anímica- per anar i tornar.

Ara mateix no agafo el son.

Miquel, nen… per què?

Anuncis

Read Full Post »

Sant tornem-hi.

Un any més s’acaben les vacances i deixo enrere la bella Italia.

Aquest cop torno sola, amb el cotxe carregat i ben carregat: aceto balsamico, pasta asciutta, pasta fresca, malmelatte per formaggi, infusi, speck, bresaola, funghi porcini, iogurt, estathé, libri, crostini, polpapronta, tanto rosmarino dell’orto, nutella b-ready, una biscottiera, posate varie… bisogna riconoscere che mia suocera mi coccola.

Val a dir que he enfilat el Colle di Tenda amb ganes, a tres quarts de set del matí, i amb optimisme: “si tot va bé i no trobo el colle tancat, a l’hora de dinar sóc a casa”.

I una merda.

Arrivant a Ventimiglia, com sempre faig quan poso la directa a l’A8, sintonitzo Radio Trafic 107.7 i crec intuïr que alguna cosa no va bé. Crec entendre algun poblema per la zona de la Provença, però encara sóc lluny i no li faig cas. Sona El Mismo Sol a la ràdio i no puc evitar riure sola recordant aquella masterclass d’aquagym que em va deixar sense alè a la piscina de Piasco.

M’agraden els viatges llargs en solitari.

Tot va com una seda fins a Aix-en-Provence. Son 2/4 d’onze del matí. Ja fa estona, mentre m’hi apropo, que sé que hi ha retencions al peatge. Pace, que dirien els italians. Em rassenyo esperant que sigui lleu.

Però no.

Des d’Aix fins a Lançon, que és un recorregut d’uns 30 quilòmetres, hi ha mig Europa concentrada a l’autopista.

Per què?

Per què aquest dissabte tot el món ha decidit travessar França de dalt a baix?

Per què l’autopista anava plena a vessar de belgues, alemanys, francesos, italians, espanyols, romanesos i de tot?

Per què han hagut de decidir tornar a casa o marxar de vacances el mateix dia que jo? No podien fer-ho diumenge?

Doncs no.

Tots allà.

I abans, on eren? Don han sortit, tots? Per què abans anava a 130 i ara no puc anar ni a 20?

Entre estar parat i anar a cinc per hora, he trigat dues hores i mitja per recórrer aquesta distància.

Sort que sóc pacient (Coco, aquí, la paciència val com a virtut, creu-me).

I allà enmig del no-res, damunt un pont d’aquests que travessen les autopistes hi havia dos personatges mirant.

curious

on my way back home

Em pregunto què hi fan aquestes persones allà dalt. D’on vénen i on van a aquelles hores, a peu, sota un sol de justícia. Em pregunto si són psicòpates i si quan passaré per sota seu em tiraràn una pedra que em petarà la lluna davantera, o si simplement se n’estàn enrient dels pobres lluços que com jo es troben enmig d’aquella retenció. O bé si no tenen res a fer. Sempre m’han encuriosit, aquests personatges.

Però no passa res.

No em tiren cap pedra, vull dir.

Pago el peatge de Lançon i m’enfilo direcció a l’A7. És gairebé l’una del migdia. Començo a tenir gana però decideixo parar d’aquí a una hora, que calculo estar més o menys a Montpellier, i a les quatre de la tarda a casa (ja no arribo a l’hora de dinar).

Però tampoc.

La carretera que passa per Arles, únic tram sense peatge, està en obres. I quines obres. I quantes obres.

Parats un altre cop.

Només que aquí no hi ha personatges sospitosos damunt de ponts.

Són 2/4 de tres. Estic encara a 70 km de Montpellier i sento per la ràdio que hi ha retencions al peatge.

Decideixo parar a la primera Aire que trobi i menjar-me els Saikebon que em vaig endur pel viatge (versió italiana dels Yatekomo… s’entén? “sai, che buoni!”… ja se sap: la creativitat dels publicistes no té límits…). Em paro no sé on. Fa una calor de mil dimonis i he de deixar el cotxe a ple sol davant els lavabos públics. Veig una taula de picnic a l’ombra, on hi ha una parella menjant, i m’hi acosto amb els meus fideus orientals hipercalòrics. Els pregunto amb el meu francès d’estar per casa si hi puc seure, i el noi em respòn que sí.

Em mira, i em diu:

-Española?

-Sí (no entrarem en detalls).

-Nosotros también. Estamos de viaje de novios.

-Ah, que bién! Felicidades! ¿estáis de vuelta?

-No, todavía no. Estamos visitando toda la Provenza. Es que hemos hecho un viaje diferente: de carretera y manta. Le quise dar una sorpresa – diu ell, mentre em pica l’ullet senyalant-la a ella amb el cap.

-Ya ves, super guai. Super viaje de novios. Aquí comiendo un bocata chorizo en un area de servicio al lado de la autopista – diu ella, guapa com és, amb les seves Rayban aviador color marró.

Intueixo males vibracions. Dic, per parlar per parlar:

-¿Habéis estado en Grasse? Me han dicho que es muy bonito.

-Es una mierda – diu ella

-Entiéndela – la justifica ell – es que nos dijeron que todo el pueblo estaba lleno de perfumes y claro, se ha encontrado con colonias frescas de flores. Y esas colonias de lavanda y rosas ¿quién se las pone?

-Ahh… ya… – dic jo

-Almenos vendieran ambientadores, hubiera comprado uno para el baño de casa, pero ni así – diu ella

Decideixo canviar de tema.

-¿De que parte de España sois?

-De la Rioja – diu ell

-Tierra de buenos vinos – dic jo

-Para quien le gusten sí – diu ella – que yo soy abstemia y me dá lo mismo.

Decideixo marxar, perquè no hi ha res a fer.

Així, d’entrada, no entenc per què s’han casat.

Se m’ha fet una pasta enganxifosa amb l’invent dels fideus i em despedeixo amablement amb un “buen viaje”.

Pujo al cotxe. És un forn. Em dic “Tranqui, que ja arribes. Fa 8 hores que has sortit i només estàs a 60 km de Montpellier, però no passa res.”

Surto de l’Aire aquella i em fico dins un embús monumental degut a un accident, que em tindrà a 15km/h fins la sortida del peatge, i més enllà, però no passa res.

A Radio Trafic diuen “samedi noir sur les autoroutes du sud de la France”, i penso que ja tenen raó, ja.

Trigo no-sé-quantes-hores-més a arribar a la zona de Port Leucate i els seus llacs (encara no he mirat a google maps com és la zona, ho tinc pendent), després Perpinyà, amb un vent i una pluja que res té a veure amb la calor de 150 km enrera i que em posen una tensió a sobre que m’acompanyarà a sobre una setmaneta ben bona. Visca les contractures musculars.

I quan arribo a España, mi querida.España-esta-España-mia-esta-España-nuestra, que cantava la Cecilia, em trobo amb unes autopistes de pu_a pena i em qüestiono què faig visquent aquí, encara.

12h i mitja més tard, estic a casa. Si més no he arribat a l’hora de sopar…

 

Read Full Post »

Hola, Miquel.

No puc preguntar-te com va, perquè no va.

Em vas dir que quan tornessis em trucaries per quedar i explicar-me com va el nou projecte de la feina i lo del teu pare.

I que jo també t’explicaria lo de la meva feina nova…

Però ni tornaràs, ni em trucaràs, ni quedarem, ni m’explicaràs, ni et podré explicar.

Perquè així, de cop i volta, has desaparegut.

Literalment.

I jo no me’n faig el càrrec, Miquel.

Per mi, tu, ets, encara.

tell you...

tell you…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Et parlo, tot i que no ho sàpigues.

Saps? t’explico coses.

No t’envio whatsapps ni missatges ni mails perquè sé que no me’ls respondràs.

Però t’explico coses.

Perquè sempre ens explicàvem coses.

Tot.

Ens ho explicàvem tot.

I ara no sé a qui li explicaré tot.

Sí, parlo sola, suposo.

I tampoc tindré aquelles trucades tontes, recurrents i setmanals de “saps què m’acaba de passar, nena?”

I els farts de riure conseqüents…

Has deixat de ser.

Sense voler-ho, ho sé… tot i que estaràs viu en mi, sempre, que ho sàpigues.

El dimarts em van arrencar un tros de les meves entranyes.

És una sensació que no havia tingut mai i que em fa ràbia que me l’hagis provocat tu, òstia. Perquè és terrible.

Suposo que és tan terrible perquè t’estimava tant.

És terrible perquè les projeccions de futur que tenies s’han esvaït en la decisió d’un miserable.

És terrible perquè no és just.

És terrible, Miquel.

En el meu petit món egoïsta, és terrible.

Et necessitava.

Eres el meu millor amic.

Ploro desde dimarts en qualsevol moment, perquè no puc suportar la idea que no et veuré mai més, que no em trucaràs mai més, que no anirem mai més a passar un cap de setmana amb els nens, que no vindràs mai més a fer uns mojitos a la meva ciutat, que no ens fotrem mai més un arròs amb bogavant, que no rebré un whatsapp teu dient-me “xuDDDDiiiii…”

… tot, tot, és mai més, a partir d’ara.

Però jo, et seguiré escrivint, Miquel.

T’escriuré les coses que ja no et puc dir, encara que em prenguin per boja, i et recordo que em deus una olla aranesa des de fa temps.

Read Full Post »

tingues paciència

La setmana passada va venir a dinar a casa la meva estimada amiga Coco.

Això de “Coco” és cosa nostra, deu fer uns disset anys que ens acompanya el mot i no li donaré més voltes ni explicacions. Així segueix quedant inter-nos.

El cas és que ella estava una mica baixa, i mentre jo feia el dinar a la cuina, ens posàvem al dia de com va tot.

De sobte em diu “ai nena, ho sento, eh” i es posa a plorar com una magdalena.

I jo que la volia abraçar però tenia un cullerot a la mà i m’estava esquitxant amb l’aigua bullint i em vaig atabalar i no vaig fer-ho, això d’abraçar-la, i ara em sap greu no haver-ho fet.

Aquell matí totes les constel.lacions estaven conspirant contra seu i algun petit detall va fer que aquell esdevingués un mal dia.

Estava a punt de dir-li allò de “tingues paciència” quan -per sort- se’m va avançar dient-me que estava farta que la gent li digués que havia de tenir paciència.

Em va dir que creia que la paciència, com a virtut, està sobrevalorada, i que per què s’ha de tenir paciència, que ella és impacient i punto. Que ha millorat la seva ràtio de paciència amb els anys, però que segueix tenint-ne poca, i ja està. Que va tenir un company durant molts anys que sempre deia que s’havia de tenir paciència i que tot arribarà, i que s’asseia allà, en el seu silló, esperant que arribés allò que havia d’arribar, i mentrestant li passaven els dies, i els anys, i no arribava ni passava res.

 

Be_patience

Sit, please. Look through the window how time is passing by, and be patience, my friend

 

Això que em va dir del seu company em recorda el Jordi, el fill d’una persona que he tingut la sort de conèixer, i qui – per circumstàncies de la vida – s’ha trobat anant a missa per primera vegada a la seva vida als vuit anys enmig d’un entorn familiar absolutament ateu, i explica que és curiós, això d’anar a missa, perquè (diu) “estas allà assegut tota l’estona esperant que passi alguna cosa i no passa mai res.”

Per allò de la paciència, des d’aleshores, cada dia m’ha vingut al cap aquesta fantàstica cançó dels Guns’n’ Roses que m’evoca el meu primer amor: http://youtu.be/ErvgV4P6Fzc

*****

PD: I em pregunto per què jo en tinc tanta de paciència… segurament massa, n’he tingut, a vegades.

 

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

… por lo pronto, descansa en paz.

No puedo sentime indiferente ante la ausencia de Gabriel García Márquez.

Falleció ayer, en México, a los 87 años. Supongo que ya está bien así. Vivió lo suyo, y nos dejó.

Muchos años después (…) dejó a los suyos. A sus familiares, a sus amigos, a sus allegados, a sus conocidos.

Pero nos dejó a todos nosotros, también. A los demás.

A mi, por lo menos, me ha dejado.

No nos conocimos nunca, evidentemente, muy a mi pesar. Pero yo a él sí lo conocía.

Leí Cien años de soledad en el 85, con diecisiete años, cuando la editorial Seix Barral editó esta recopilación suya que todavía tengo en mi pequeña biblioteca personal.

 

Imatge

(…) frente al pelotón de fusilamiento

 

Lo habré leído tres veces más, desde aquél entonces. O cuatro, ya no sé.

Junto a los demás de la misma edición, y  junto a Crónica de una muerte anunciada, Doce cuentos pelegrinos, y El amor en tiempos del cólera … ¿cuántas veces lo habré leído, también?

Sin duda, un escritor que me llenaba. Era si como él fuera un abuelo, un abuelo mío que estaba lejos, pero a quien tenía próximo… … yo ya me entiendo…

… no puedo quedarme indiferente, me siento parte de esos miles de huérfanos que dicen los medios de comunicación que ha dejado.

El olor de almendras amargas le recordaba el destino de los amores contariados.

A mi, me ha remitido a él, a su presencia, la que nunca tuve y siempre imaginé, desde el 4 de Noviembre del ’92.

Y hasta que muera. (yo)

Read Full Post »

No hi ha com ser pràctic.

Jo crec ser-ho bastant a tots els efectes, de fet crec que sempre ho he sigut, i més quan la vida et porta a fer mudances, mudances i més mudances.

Arriba un moment que et preguntes quin és el motiu que et fa guardar una capsa de sabates plena d’entrades de cinema, aquella col.lecció de cromos de la Heidi que fa 35 anys que no et mires, els pantalons de quan eres una sílfide i que et resisteixes a desprendre-te’n perquè tens la il.lusió (mai més ben dit) que algun dia et podràs tornar a posar,  la col.lecció de xapes de cava, l’agenda d’anys anteriors, temps passats que no tornaran.

Hi ha coses, però, que no saps per què has de tenir amb tu: són aquelles coses a les quals estàs aferrat, i que les tens allà, com si la teva vida sense allò, que -desenganyem-nos – tampoc et mires mai, perdés valor.

En el meu cas són un parell de samarretes de cotó xulíssimes (per mi) que em vaig comprar amb 20 anys i que – per sort i m’encanta – ara porta la meva filla gran; una entrada en concret a un concert,  i les cartes que ens enviavem amb el meu primer noviet.

Parlant de noviets, ahir la meva filla petita, la que veu la vida de color de rosa-que-l’amor-s’hi-posa em va dir que quan ella visqui sola i encara no tingui nòvio tindrà o peixos, o un ocell o un gat.

I que quan visqui amb el seu nòvio es comprarà un gos.

??

Li vaig preguntar per què el gos anava condicionat a un amor.

I em va respondre “perquè així serà ell qui el porti a passejar i a fer les caques”

Imatge

olé mi niña

De fet, no hi ha com tenir les coses clares perquè tot et vagi millor a la vida.

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging