Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘pares’ Category

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Me n’he adonat que les monges són un tema que he de treballar a casa.

Qui són, per què ho són, què fan, per què serveixen.

Tinc un problema.

Vist que sóc absolutament atea (i sí, és així, sóc atea, no sóc ni tan sols agnòstica), no he portat mai la meva descendència a una església i per tant no saben el què és anar a missa, ni combregar, ni resar, ni un confessionari, ni pecar, ni la benedicció de Déu, ni anar a beneïr la palma o el palmó, ni què significa beneïr, ni què és la hòstia consagrada, ni un parenostre ni un avemaria, ni res de tot això.

I en parlo amb tot el respecte. Ho respecto absolutament. Però no va amb mi. Per més que hi hagi pensat i ho hagi intentat entendre no va amb mi.

Jo crec en les fases de la vida que ens ensenyen a l’escola: néixer-créixer-reproduïr-morir.

I crec que així com abans de néixer no tinc cap record de res perquè no existia, i per tant no era res, no crec que un cop em mori esdevindré res.

Tan respectable com totes les creences., vull pensar.

Però ara que tinc descendència, m’arriben preguntes.

La primera va arribar deu fer uns cinc/sis anys enrera.

Un dia anàvem per un carrer de la meva ciutat en cotxe. És un carrer estret, i no es pot córrer massa. Al final del mateix hi ha un convent de monges (dels últims que deuen quedar, crec), era mitja tarda d’un dia d’estiu i hi havia una monja que entrava al convent, vestida de negre amb aquell “barret” que porten que fa aquelles ales cap amunt… no sé si m’explico… i que no es molesti ningú, però no sé com se’n diuen.

La meva filla gran, que aquell hivern deuria fer quatre anyets, em va dir:

– Mira mama aquella senyora… per què va disfressada si no és carnestoltes?

Li vaig explicar que no anava disfressada.

Li vaig explicar que era una monja, i van venir moltíssimes preguntes a continuació. Preguntes que les respostes a les mateixes no podia entendre, perquè era massa petita… i ho vaig trampejar com vaig poguer.

Aquesta setmana passada, sa germana petita em va dir que una nena de la classe li havia dit que les noies que no es casen no poden tenir fills.

 

maternitat

nothing better than this

 

Li vaig fer la reflexió de que si jo, que sóc sa mare, no m’he casat mai, i tinc fills, segurament allò que li havia dit aquella nena, no era del tot cert.

I em va dir que clar, que ella ja ho sabia, això, però que clar, que com que la seva amigueta li va dir allò, doncs que… “doncs que bueno… que no sé…”

I jo, astorada, li vaig preguntar que què vol dir “que bueno, que no sé”.

I – li va costar – però em va dir que la seva amigueta li va dir que les mames que no es casen són monges.

I jo li vaig dir que la seva amigueta es confonia. Que en tot cas les monges no es poden casar.

Però que les que no es casen i no són monges sí poden tenir fills.

I que les monges no són mames.

Quin lio …. maremeva, quin lio, per ella, quin lio!!!!

Però se’n va anar a dormir, sense parlar més del tema.

*********************************************

I l’endemà al matí, mentre feia els entrepans de l’esmorzar, va venir i em va preguntar:

– Però tu, ets una monja, o no ho ets?

 

Read Full Post »

rap

Avui va de raps.

Però no de peixos, sinó de raps, dels raps dels raperos.

Perquè resulta que ara a la meva filla gran li ha donat per inventar-se raps.

M’explica que amb un nen de l’escola “dels grans” a l’hora del pati s’inventen raps.

Jo em pregunto qui és aquest nen “dels grans”, em pregunto per què no té nom, em pregunto si deu anar amb una gorra posada del revés, o si deu portar els pantalons més avall del cul, i quin interès té en inventar-se raps amb la meva filla.

Però hi ha preguntes que no tenen respostes, i he de començar a acceptar que hi haurà moltes preguntes que no en tindran, a no ser que em dediqui a fer de P.I.

A part de la necessitat de posar-li cara en aquest manso, em pregunto si caldrà que jo mateixa vagi entrant en el món rapero per no trobar-me amb sorpreses més endavant… es droga, aquest col.lectiu?  fan excursions? són violents de mena? practiquen l’escalada? els agraden les barbacoes amb els amics en diumenge? calcen Dr.Martin’s amb puntera de ferro?

Avui, mentre preparava el dinar i posava els canalons a gratinar, ella ha entrat a la cuina, tota customitzada, i m’ha dit:

te doy una co-lleja porque e-res vieja

rapeando

me-gusta-la-mañana
me-gustas-tu

¿?!!

la colleja que et caurà a tu com duri massa la tonteria

paraula de Stone

Read Full Post »

Avui l’operen.

Una intervenció sense importància, donant gàcies a qui sigui, però -en el fons- no deixa de ser una intervenció quirúrgica.

Fet que a cap dels mortals entusiasma, no ens enganyem.

Que si potser caldrà anestèsia general, que si potser amb sedació …“ja veurem”, diuen els metges.

I enmig de la incertesa i l’espera li faig aquesta foto…  em recorda algú en una presó dels USA, en el corredor de la mort.

I fem broma al respecte.

my mum

my mum

 

Entre riallades tontes, arriba l’inevitable moment de la separació: “senyoreta, ara hauria de sortir fora, a la sala d’espera” em diu aquell nano que no sé exactament quina funció té allà dins, i que em fa pensar en els excessius llocs de treball que hi ha segons on, cosa que no vol dir que ell no es mereixi el seu lloc de treball ni que aquest -el seu lloc de treball- sigui prescindible. Només m’han vingut pensaments al cap, com sempre, i em fa somriure que em digui “senyoreta”, quan li porto de ben segur una dècada i mitja.

Al final de tot, i com que ella és un toro, gairebé no ha fet falta res més que anestèsia local,  i jo no puc evitar preguntar-me si no hi  haurà alguna cosa a veure amb les ganes de supervivència i tot això…

Read Full Post »

Avui haguera fet anys.

Cada any, el 9 de gener, penso: “avui l’àvia Montse haguera fet anys”.

Malauradament, i degut a una malaltia que la va consumir, el 1993 va morir.

O sigui que fa 20 anys que no puc fer-li cap petó.

Recordo l’últim cop que la vaig veure en vida. Jo marxava a Bulgaria, a fer un viatge d’un mes i pico, sola. Aquell dia estavem assegudes al pati de casa seva, darrera seu l’envidriat, i els seus peus inflats, dels quals es queixava sense voler ser una que es queixa.

El dia que va morir, jo tornava de Sofia en un vol de Bulgarian Airlines (que crec que ja no existeix) en el qual érem tres passatgers. Un d’ells, el tinc present: un ginecòleg búlgar entrat en anys, que sortia del seu país per primera vegada després d’haver caigut el règim comunista, i que quan estavem per aterrar a Barcelona, flipava amb les palmeres de l’aeroport.

Jo duia una rosa de la Vall de les Roses per la meva àvia, i ja no li vaig poder donar.

Tenia un caràcter fort i dominant i havia treballat sempre: quan els meus pares es van conèixer, tenia una botiga de queviures, quan jo era una nena, era la taquillera del cine Rambla (quantes pel.lícules vam arribar a anar a veure gratis amb el meu avi! ens feia passar d’estranquis, i amb terror, i no l’he vist mai més, em vé al cap la dels 101 dàlmates); quan jo ja era adolescent, era la caixera de cal Sauquet, emblemàtica botiga de la nostra ciutat que ja no existeix, local on avui hi venen calces i sostens enmig del caos i una música tan forta que et fa marxar cames-ajudeu-me …fins que es va jubilar.

Era la mare de la meva mare: es deia Montserrat Reyes Vidal, i la seva mare, de nom Clàudia, va morir quan ella era molt petita, molt. Però molt petita. I les mares, són les mares… i que et faltin tan aviat és com una pena. I la meva àvia no va tenir la seva.

LoveMumBiscuits

Cada dilluns anàvem amb el meu germà gran a dinar a casa seva, i m’agradava, tot i que amb ell ens donavem patades per sota la taula.

Recordo la seva veu, els seus macarrons, el pa que comprava, les olives farcides que posava en aquelles platetes de berberetxos dels bars d’abans, saladíssimes, que els posava tanta sal que m’encantava llepar-les i ara també ho faig jo, això de salar-les tant, els seus canalons tan plens que en menjaves un i et quedaves tip per una setmana, els seus calamars farcits que no m’agradaven gens però que es veu que eren tan bons, la seva crema catalana, inmillorable, i de la qual en guardo la recepta.

La recordo a ella, en definitiva.

I sé que mentre visqui, ni que sigui un dia l’any, el 9 de gener, la recordaré, a ella i a tots els records que m’evoca.

… quantes coses li diria ara, que fa 20 anys enrera, per niñata, no valorava…

la vida, ens ensenya i ens fa savis.

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EN CONTRA DEL TERRORISMO ISLÁMICO

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal

El Blog de Sergio del Molino

Pereza, inutilidad, tiempo perdido

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photography, Photogravure and Many More Blog