Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘fills’ Category

Jo tinc una amiga, i també un tresor.

L’amiga és la coco. Fa 23 anys que ens vam conèixer i a hores d’ara sé que estarà allà en el moment del meu traspàs (quina gràcia que em fan els eufemismes!). Ho dic així per aquestes absurdes qüestions que se suposa que per llei de vida el més gran és qui es mor primer, tot i que la vida ens arrenca amistats i tresors inesperadament d’una manera brutal.

Hola Miquel.

El meu tresor és aquest:

#deserta

#deserta

Una meravella.

Un recull de fotografies de la meva coco en els seus viatges a Aràbia desde cinc punts de vista diferents: #strangeplace #fotosdesdemiventana #lachicaqueseaburreenloshoteles #friends #iloveairports

M’encanta.

M’encanta ser la seva amiga, que sigui la meva i tenir aquest tresor que n’amaga un altre: una dedicatòria amb el millor regal que m’han fet a la vida i que perdurarà fins que nostrusenyor se m’emporti.

LoveUcoco.. Confio viure molts anys. M’he posat a dieta perquè aquest cacahuet tingui una padrina feta un figurín.

Portfolio #deserta by © futuroperfecto.net

El Periodico_entrevista Ariadna Arnés

 

Read Full Post »

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Read Full Post »

Llença’t

Qui m’haguera dit que després de tants anys de la moguda i dels concerts dels Sopa de Cabra, Gossos, Sangtraït, Els Pets, Lax’N’Busto, Sau, i tota aquesta banda (sí, sóc catalaneta d’arrel, no ho puc negar) hi hauria una estrofa que se’m repetiria, i no només en somnis.

Sinó que em vé al cap, així, com qui no vol, en qualsevol moment.

Diu:

“Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.”

I vinga llàgrimes avall.

I un mal al pit.

La meva filla petita (sí, és potser massa petita, i té mòbil, i passo de la opinió que qualsevol en tingui al respecte ) ha posat això al seu estat de whatsapp:

ens trobarem al cel

Ens trobarem al cel?

Així que em reconforta pensar que ens trobarem al cel, Miquel, encara que hagi d’esperar a que els cotxes volin com un ocell.

Espera’m, que riurem de nou.

Ho necessito.

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Dilluns comença un any més el mes de setembre i amb ell acaben les vacances per la majoria dels d’aquí que conec jo.

Aquest estiu hem anat a passar quinze dies a casa la nonna.

Gorgonzola, pizza, focaccia, grissini, vino bianco, scamorza affumicata, tumin dal mel, gelati, vitello tonatto, ravioli del plin, gnocchi al burro e salvia, zucchine dall suo orto, pomodori raccolti tutte le sere, coste, basilico dal giardino, acciughe al sugo verde, breasaola e speck, parmiggiano, pasta asciutta, ruccola ovunque, e più ne vuoi più ne hai.

Una bontà, insomma.

El cas és que un dia o altre has de tornar.

Fas càlculs, i decidexes que millor tornar el dijous 28 o divendres 29, que el dissabte 30 o el diumenge 31. Per allò de les caravanes i tal i tal, vist que aquest any hi hem anat amb cotxe.

A les 9:15 sortíem de casa, hem parat a omplir el dipòsit de benzina (després de tants anys encara no sé si és més barata a Itàlia o a França) i ens hem enfilat cap el Colle di Tenda.

Com era previsible, des que entre els francesos i els italians vàren acordar que era un passatge perillós i vàren decidir posar un semàfor amb un temps d’espera de 30 minuts per cada un dels dos sentits, mai l’he trobat verd i sempre he pringat. Avui, però, astutament, duia el llibre que estic llegint al seient del copilot. Les meves filles estaven advertides: ” si trobem el semàfor del Colle di Tenda vermell, jo, llegeixo” – i elles, bones com són, s’han entretingut amb coses seves.

Val a dir que m’ha fotut que es posés verd en aquell moment en que encara no sé si els de la Gestapo van matar un dels personatges del llibre o no, però ja ho averiguaré quan vagi a dormir, d’aquí poc, tot i que segurament serà que sí, que el maten.

Hem parat al poble de Tenda, en aquella boulangerie on pararé sempre mentre hi passi, i hi hem comprat pa, croissants, i altres delicatessen que ens han acompanyat durant el dia, o sigui, durant 800km.

Un cop a Ventimiglia, ha estat allò de dir: “gas!”.

Passes túnels i túnels “mama se sent radio flaixbac aquí?” –  “no, nenes, aquí no se sintonitza res”.

Passes Porches i Ferraris descapotables i Mercedes d’aquells romàntics amb dames que se subjecten el barret d’ala ampla, però els passes. I això que només vas a 130km/h que és el màxim permès a les autopistes franceses, si el teu cotxe té prou reprise, cosa que no és el meu cas. Sempre m’he preguntat per què es compren aquests cotxes, si amb el meu Ford Fiesta els passo. Potser és que no he pujat mai a cap d’un d’ells i per això no ho puc entendre.

Passen les hores i cal parar.

Estirar les cames fa bé, un cafè carregat també, un “heu d’anar al lavabo?” és obligat, un “em compres xips?” et fa fer la vista grossa vist la circumstància i un cop totes a punt, cinturons i en marxa.

-“Mama, pots posar radio flaixbac?”

-“Nenes, estem a França, encara”.

A l’alçada d’Arlés, en aquell punt de rectes on el sòl és més rugós i el cotxe se’n ressent i no es paga autopista, un motorista ens avança.

Porta una moto d’aquelles guapes (sóc una ignorant en el tema, no sé quina moto deuria ser, però és gran, d’aquelles que són súpermotos, vaja), va tot vestit de cuir, amb casc integral, i una motxilla a l’esquena que per motius x la té oberta. I van sortint les prendes de roba que du a dins…

Ara un jersei: “Mira, mama! un jersei” “Alaaaaa!!!”

Ara el neceser: “Ostras! mamaaaa! que li vola el necesseeeer!!!”

Ara uns mitjons: “Jajajaja!!!”

Ara un pijama, ara uns pantalons que de què no es queden encastats a la lluna del meu cotxe i no tenim un pinyo important, ara una camisa, ara més mitjons volant per la France… olalá!

I jo i altres, anàvem tocant el clàxon com bojos, però el motorista no ens sentia, enfundat en el seu casc i amb el vent en contra.

Al primer peatge, pobre, li hem notificat entre uns quants les seves pèrdues, i s’ha com desesperat… la seva reacció d’entrada ha sigut tornar enrera per recuperar les seves pertinènces, tarea si més no difícil, però com deia en Sciascia, a ciascuno il suo.

Em concentro en el meu viatge, i decideixo que quan arribem a Montpellier parem de nou, i que és la última “parada i fonda”.

Segons els meus càlculs ens queden tan sols tres hores de camí. Mai m’ha fallat aquest càlcul: Montpellier-Barcelona, Barcelona-Montpellier=3h. Fine e chiuso.

Parem, comprem aigua fresca, coca-cola, un entrepà d’aquells marranos que venen a les autopistes, i anem al lavabo.

-“Nenes, fem pipí” – dic

-“Jo no en tinc” – diu

-“Fes-ne” – dic

-“No, perquè no en tinc” – diu

-“Prova-ho, i veuràs com et surt” – dic

-“Que pesada que ets, mama! Que no en tinc!” – diu, alçant els ulls al cel.

-“Tu mateixa, però que sàpigues que no tornaré a parar fins que arribem a casa” – dic amenaçant.

Pugem al cotxe, no passen ni 20 km i sento:

-“Mama, no t’enfadis, però… és que… és que… tinc la bufeta a punt d’explotar… para si us plau! para!”

I clar, o faig allò que a tot cristo li vé al cap, que és renyar-la com es mereix, o bé baixo veles i li dic que no puc parar ara mateix i que s’aguanti un momentet, que a la primera Aire, em paro.

I com que enfadar-se a vegades no serveix per res, sóc condescendent.

Parem. Un cop alleugerit el seu cos, li pregunto com és que si a Montpellier no tenia pipí, al cap de no res estava al límit, i em respòn dient-me que li ha caigut el tap de l’ampolla de coca-cola, i que clar, que se l’ha hagut de beure tota.

-“Totaaaa???!!!”

Decideixo deixar córrer el tema, em rassenyo, arribem a la zona de Perpinyà, amb els seus molins eòlics, i discutim si Port Leucate és mar o llac (encara ho he de mirar al google, per cert).

I quan ens acostem a la frontera entre França i Espanya m’agafa un extrany atac de patriotisme, tan exagerat com insòlit, i li demano que faci una foto del cartell blau amb les estrelletes de la Comunitat Europea on hi diu “España”.

I ella, la fa:

2014-08-28 17.40.56-2

mi querida España

No sé si pensar que s’ha volgut quedar amb mi o si hi ha alguna cosa amagada en el seu subconscient que desconec.

Ara, però,  ja sona radio flaixbac.

Read Full Post »

Me n’he adonat que les monges són un tema que he de treballar a casa.

Qui són, per què ho són, què fan, per què serveixen.

Tinc un problema.

Vist que sóc absolutament atea (i sí, és així, sóc atea, no sóc ni tan sols agnòstica), no he portat mai la meva descendència a una església i per tant no saben el què és anar a missa, ni combregar, ni resar, ni un confessionari, ni pecar, ni la benedicció de Déu, ni anar a beneïr la palma o el palmó, ni què significa beneïr, ni què és la hòstia consagrada, ni un parenostre ni un avemaria, ni res de tot això.

I en parlo amb tot el respecte. Ho respecto absolutament. Però no va amb mi. Per més que hi hagi pensat i ho hagi intentat entendre no va amb mi.

Jo crec en les fases de la vida que ens ensenyen a l’escola: néixer-créixer-reproduïr-morir.

I crec que així com abans de néixer no tinc cap record de res perquè no existia, i per tant no era res, no crec que un cop em mori esdevindré res.

Tan respectable com totes les creences., vull pensar.

Però ara que tinc descendència, m’arriben preguntes.

La primera va arribar deu fer uns cinc/sis anys enrera.

Un dia anàvem per un carrer de la meva ciutat en cotxe. És un carrer estret, i no es pot córrer massa. Al final del mateix hi ha un convent de monges (dels últims que deuen quedar, crec), era mitja tarda d’un dia d’estiu i hi havia una monja que entrava al convent, vestida de negre amb aquell “barret” que porten que fa aquelles ales cap amunt… no sé si m’explico… i que no es molesti ningú, però no sé com se’n diuen.

La meva filla gran, que aquell hivern deuria fer quatre anyets, em va dir:

– Mira mama aquella senyora… per què va disfressada si no és carnestoltes?

Li vaig explicar que no anava disfressada.

Li vaig explicar que era una monja, i van venir moltíssimes preguntes a continuació. Preguntes que les respostes a les mateixes no podia entendre, perquè era massa petita… i ho vaig trampejar com vaig poguer.

Aquesta setmana passada, sa germana petita em va dir que una nena de la classe li havia dit que les noies que no es casen no poden tenir fills.

 

maternitat

nothing better than this

 

Li vaig fer la reflexió de que si jo, que sóc sa mare, no m’he casat mai, i tinc fills, segurament allò que li havia dit aquella nena, no era del tot cert.

I em va dir que clar, que ella ja ho sabia, això, però que clar, que com que la seva amigueta li va dir allò, doncs que… “doncs que bueno… que no sé…”

I jo, astorada, li vaig preguntar que què vol dir “que bueno, que no sé”.

I – li va costar – però em va dir que la seva amigueta li va dir que les mames que no es casen són monges.

I jo li vaig dir que la seva amigueta es confonia. Que en tot cas les monges no es poden casar.

Però que les que no es casen i no són monges sí poden tenir fills.

I que les monges no són mames.

Quin lio …. maremeva, quin lio, per ella, quin lio!!!!

Però se’n va anar a dormir, sense parlar més del tema.

*********************************************

I l’endemà al matí, mentre feia els entrepans de l’esmorzar, va venir i em va preguntar:

– Però tu, ets una monja, o no ho ets?

 

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EN CONTRA DEL TERRORISMO ISLÁMICO

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal

El Blog de Sergio del Molino

Pereza, inutilidad, tiempo perdido

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photography, Photogravure and Many More Blog