Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘anècdotes’ Category

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Read Full Post »

Sant tornem-hi.

Un any més s’acaben les vacances i deixo enrere la bella Italia.

Aquest cop torno sola, amb el cotxe carregat i ben carregat: aceto balsamico, pasta asciutta, pasta fresca, malmelatte per formaggi, infusi, speck, bresaola, funghi porcini, iogurt, estathé, libri, crostini, polpapronta, tanto rosmarino dell’orto, nutella b-ready, una biscottiera, posate varie… bisogna riconoscere che mia suocera mi coccola.

Val a dir que he enfilat el Colle di Tenda amb ganes, a tres quarts de set del matí, i amb optimisme: “si tot va bé i no trobo el colle tancat, a l’hora de dinar sóc a casa”.

I una merda.

Arrivant a Ventimiglia, com sempre faig quan poso la directa a l’A8, sintonitzo Radio Trafic 107.7 i crec intuïr que alguna cosa no va bé. Crec entendre algun poblema per la zona de la Provença, però encara sóc lluny i no li faig cas. Sona El Mismo Sol a la ràdio i no puc evitar riure sola recordant aquella masterclass d’aquagym que em va deixar sense alè a la piscina de Piasco.

M’agraden els viatges llargs en solitari.

Tot va com una seda fins a Aix-en-Provence. Son 2/4 d’onze del matí. Ja fa estona, mentre m’hi apropo, que sé que hi ha retencions al peatge. Pace, que dirien els italians. Em rassenyo esperant que sigui lleu.

Però no.

Des d’Aix fins a Lançon, que és un recorregut d’uns 30 quilòmetres, hi ha mig Europa concentrada a l’autopista.

Per què?

Per què aquest dissabte tot el món ha decidit travessar França de dalt a baix?

Per què l’autopista anava plena a vessar de belgues, alemanys, francesos, italians, espanyols, romanesos i de tot?

Per què han hagut de decidir tornar a casa o marxar de vacances el mateix dia que jo? No podien fer-ho diumenge?

Doncs no.

Tots allà.

I abans, on eren? Don han sortit, tots? Per què abans anava a 130 i ara no puc anar ni a 20?

Entre estar parat i anar a cinc per hora, he trigat dues hores i mitja per recórrer aquesta distància.

Sort que sóc pacient (Coco, aquí, la paciència val com a virtut, creu-me).

I allà enmig del no-res, damunt un pont d’aquests que travessen les autopistes hi havia dos personatges mirant.

curious

on my way back home

Em pregunto què hi fan aquestes persones allà dalt. D’on vénen i on van a aquelles hores, a peu, sota un sol de justícia. Em pregunto si són psicòpates i si quan passaré per sota seu em tiraràn una pedra que em petarà la lluna davantera, o si simplement se n’estàn enrient dels pobres lluços que com jo es troben enmig d’aquella retenció. O bé si no tenen res a fer. Sempre m’han encuriosit, aquests personatges.

Però no passa res.

No em tiren cap pedra, vull dir.

Pago el peatge de Lançon i m’enfilo direcció a l’A7. És gairebé l’una del migdia. Començo a tenir gana però decideixo parar d’aquí a una hora, que calculo estar més o menys a Montpellier, i a les quatre de la tarda a casa (ja no arribo a l’hora de dinar).

Però tampoc.

La carretera que passa per Arles, únic tram sense peatge, està en obres. I quines obres. I quantes obres.

Parats un altre cop.

Només que aquí no hi ha personatges sospitosos damunt de ponts.

Són 2/4 de tres. Estic encara a 70 km de Montpellier i sento per la ràdio que hi ha retencions al peatge.

Decideixo parar a la primera Aire que trobi i menjar-me els Saikebon que em vaig endur pel viatge (versió italiana dels Yatekomo… s’entén? “sai, che buoni!”… ja se sap: la creativitat dels publicistes no té límits…). Em paro no sé on. Fa una calor de mil dimonis i he de deixar el cotxe a ple sol davant els lavabos públics. Veig una taula de picnic a l’ombra, on hi ha una parella menjant, i m’hi acosto amb els meus fideus orientals hipercalòrics. Els pregunto amb el meu francès d’estar per casa si hi puc seure, i el noi em respòn que sí.

Em mira, i em diu:

-Española?

-Sí (no entrarem en detalls).

-Nosotros también. Estamos de viaje de novios.

-Ah, que bién! Felicidades! ¿estáis de vuelta?

-No, todavía no. Estamos visitando toda la Provenza. Es que hemos hecho un viaje diferente: de carretera y manta. Le quise dar una sorpresa – diu ell, mentre em pica l’ullet senyalant-la a ella amb el cap.

-Ya ves, super guai. Super viaje de novios. Aquí comiendo un bocata chorizo en un area de servicio al lado de la autopista – diu ella, guapa com és, amb les seves Rayban aviador color marró.

Intueixo males vibracions. Dic, per parlar per parlar:

-¿Habéis estado en Grasse? Me han dicho que es muy bonito.

-Es una mierda – diu ella

-Entiéndela – la justifica ell – es que nos dijeron que todo el pueblo estaba lleno de perfumes y claro, se ha encontrado con colonias frescas de flores. Y esas colonias de lavanda y rosas ¿quién se las pone?

-Ahh… ya… – dic jo

-Almenos vendieran ambientadores, hubiera comprado uno para el baño de casa, pero ni así – diu ella

Decideixo canviar de tema.

-¿De que parte de España sois?

-De la Rioja – diu ell

-Tierra de buenos vinos – dic jo

-Para quien le gusten sí – diu ella – que yo soy abstemia y me dá lo mismo.

Decideixo marxar, perquè no hi ha res a fer.

Així, d’entrada, no entenc per què s’han casat.

Se m’ha fet una pasta enganxifosa amb l’invent dels fideus i em despedeixo amablement amb un “buen viaje”.

Pujo al cotxe. És un forn. Em dic “Tranqui, que ja arribes. Fa 8 hores que has sortit i només estàs a 60 km de Montpellier, però no passa res.”

Surto de l’Aire aquella i em fico dins un embús monumental degut a un accident, que em tindrà a 15km/h fins la sortida del peatge, i més enllà, però no passa res.

A Radio Trafic diuen “samedi noir sur les autoroutes du sud de la France”, i penso que ja tenen raó, ja.

Trigo no-sé-quantes-hores-més a arribar a la zona de Port Leucate i els seus llacs (encara no he mirat a google maps com és la zona, ho tinc pendent), després Perpinyà, amb un vent i una pluja que res té a veure amb la calor de 150 km enrera i que em posen una tensió a sobre que m’acompanyarà a sobre una setmaneta ben bona. Visca les contractures musculars.

I quan arribo a España, mi querida.España-esta-España-mia-esta-España-nuestra, que cantava la Cecilia, em trobo amb unes autopistes de pu_a pena i em qüestiono què faig visquent aquí, encara.

12h i mitja més tard, estic a casa. Si més no he arribat a l’hora de sopar…

 

Read Full Post »

Aquesta tarda he anat a uns grans magatzems de la meva ciutat per motius X.

He de dir que és un tipus de lloc que detesto, com les grans superfícies comercials, suposo que perquè mai m’ha agradat anar de compres, ni el consumisme per-què-sí, tot i que he de reconèixer que amb la calor que fa a fora el carrer, i aquella temperatura glaciar allà dins, m’hi hauria quedat a dormir.

He hagut de pujar dues plantes amb les escales mecàniques i al moment que m’enfilava una parella es posa darrera meu i no he pogut evitar escoltar la seva conversa:

Ell: A mi ej que lo pueblo de la China no me guttan

Ella: Pue tu que sabe? si no haj estao nunca!

Ell: Ninña! Que yo conojco lo de la siudá esa y esa si que me gutta!

Ella: La cual?

Ell: Esa. Esaaa… ette… esa perdía o argo asín

Ella: Pué una siudá no tié que ver con lo pueblo, nene!

Ell: Po pa desirte che argo de la China si que me gutta, muhé

… i em giro, dissimulant, amb la imperiosa necessitat de veure’ls les cares …

Amono a vivil-lo!

Pies, para que os quiero, si tengo alas para volar…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Ella: Pué yo ande iría e ar Japong

Ell: Ar Japong? tustás pirá! Ayá no te entera de ná de lo que disen!

Ella: Ah, porqué er chino è má fasil, disen, è verdá

Ell: Claro, muhé!

… aquí, em començo a trobar en un estat estupefacte …

Ella: Pué la nena de la Rosío sa ío a Ill-landa

Ell: Joé! ayá si que no s’entiende ná de ná de lo que disen!

Ella: Coño, nene, si hablan inglé! Como no se va a entendé?

Ell: Coño, pero si el inglé no lo habla la nena de la Rosío no va a entender ná de ná! O ej que túlosabé?

Ella: Entonsé? qué má da andarsene a la China que ar Japong que a Finlandia?

… Diosss …

Ell: Pero coño!!! Joer!!! no mas disho Il-landa? Ara me dise Finlandia! Que ayá arriba sí que no se entiende ná de lo que disen!

Ella: Y qué má dá lo mimmo? Si ej que la chiquiya a ido a aprendé!

Ell: Eso, q’aprenda, que en ette mundo lo que se tié que tené e curtura!

… em marejo, crec …

Ella: Y que hemo venío a comprá nene? que con toá la conversasióng se má orvidao!

Ell: Pué no sé, si no lo sabe tu, qué coño ví a sabé yo? que laj cosa de la compra laj yevas tu, coño, nena!

… i arribo a la segona planta amb ganes de seguir amunt, encara que no en tingui necessitat, per la curiositat que em corrou per dins, però em dic “Txell, deixa-ho córrer, que després et vé al cap la Esteban i et soliviantes per com va el país”.

Vivir para ver.

#maremeva #onaniremaparar

Read Full Post »

el dentista

Fa uns dies se’m va trencar un queixal mentre menjava una amanida. Hi havia una oliva arbequina per allà amagada que em va jugar una mala passada.

Així que – a pesar meu – vaig anar al dentista del CAP perquè creia que no tenia altra solució que una extracció, però la noia que em va visitar, que després he sabut que és bipolar, em va dir que era una peça important, i que potser fóra millor salvar-la, que anés a un privat i que ho valorés. Que si me l’havien de treure, hi tornés, que ella m’ho faria.

Ok.

Tot i que quan vaig saber sobre els seus estats d’ànim, vaig pensar que potser millor me’l traiés el privat, no fós cas que en un moment d’eufòria la noia decidís treure-me’n dos de cop.

Jo sempre he anat a un dentista privat al qual li he estat fidel tota la vida, i això que a mi em costa, ser fidel (enteneu-me).

No sóc fidel a la perruqueria, no sóc fidel al forn de pa, no sóc fidel al super, no sóc fidel a les parades del mercat, no sóc fidel a l’esteticienne, intento ser fidel al taller del cotxe, sóc bastant fidel a l’òptica on compro les lentilles i sóc fidel (o era) al meu dentista. Lo dels novios, és un tema a part.

Però amb el meu dentista de tota la vida vaig tenir dues últimes males experiències i una companya de feina em va recomanar que anés en aquest altre. “Està a tocar de la plaça de l’ajuntament i és molt guapo”.

Si bé no vaig tenir en consideració la seva última observació, vaig decidir trucar-hi. Una noia molt amable i decidida em va donar cita per telèfon i hi vaig anar.

Arribo. Em demana les meves dades (curiosament no em fa omplir una fitxa, sinó que les anava escrivint ella a mà en un paperot) i mentrestant jo me la mirava i pensava que “aquesta noia em sona molt”, fins que em va fer passar en una sala d’espera on no hi havia ningú i que era força modernilla, visto lo visto.

Fusta de roure, tons càlids, negres, minimalista, llum suau, una tele de plasma penjada a la paret, revistes més interessants que el Lecturas, llibres d’Argentina, de la Patagònia, de viatges… i enmig del meu escrutini de la sala sento que em criden. M’aixeco i veig un noi jove i guapo amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada i ulleretes d’intelectual.

Em diu “Hola, jo sóc el Xavi”.

Quins nervis.

Si ja estava nerviosa, encara m’hi vaig posar més.

D’on havia sortit, aquell tros d’home? Ell, era el meu dentista nou?

Passem, valora el meu queixal i em diu que està complicada la cosa, que potser no té remei, i que prefereix que el vegi l’especialista en “matar nervis” (m’explica que això és com un eufemisme, però davant tanta guapura no sóc capaç de recordar les paraules tècniques reals, ja m’excusareu). Així que m’acompanya a recepció (passa tu davant, guapetón, que et miraré el cul) i li diu a la noia que em sona tant que em dóni hora per un altre dia i em faci un pressupost.

Mentre ella feia el pressupost, jo me la mirava i mirava i mirava i al final em surt un “perdona, però tu i jo ens coneixem?” i em diu que sí, que és la Vicky de cal Sauquet… emblemàtica botiga a la Rambla de la meva ciutat, on hi treballava la meva àvia de caixera. I ella que en aquell temps deuria ser ben joveneta, va treballar amb la meva estimada àvia Montse. La recordo perfectament, a la botiga, treballant. I a la Mireia, i a la Nuri, també. Era molt guapota i encara ho és… que maco…

La Vicky em dóna el pressupost.

400€

Galleda d’aigua freda a sobre, i se m’acaba la nostàlgia de cop.

Quin mal rotllo que em provoca el puto queixal. Ja ni recordo lo guapo que és el Xavi.

Marxo, i hi torno avui, que és el dia que s’ha de veure si m’han de matar el nervi dels pebrots.

-Hola Meritxell! com estaaas? – em pregunta la Vicky amb simpatia, només entrar.

-Doncs mira, de tot menys contenta! – li responc, amb un somriure.

Repetim l’escena.

Estic en aquella sala d’espera, només que avui encara estava més nerviosa i ja no veia ni els llibres, ni les revistes, ni la tele de plasma. Només sentia l’hilo musical, música de violins que em posava encara més dels nervis. Els violins se’m fiquen dins el cap amb el seu nyigo-nyigo i em vaig posant frenètica mica en mica.

De cop sento que em criden pel meu nom i em trobo davant meu un altre noi jove i més guapo encara amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada, sense ulleretes d’intelectual. Mare meva. I quin somriure. Tota una provocació. Em dóna la mà i em diu “Hola Meritxell, em dic Guillermo, encantat de conèixer-la” i en un afany de ser simpàtica enmig dels nervis de tot plegat li dic “jo a tu també, tot i que haguera preferit conèixe’t en un altre lloc”… i inmediatament me n’arrepenteixo perquè m’he sentit com un viejo verde tirant la canya sutilment a un bombonet, però és que m’ha sortit de dins.

A vegades hauria de controlar els impulsos.

Em fa seure en aquella cadira supersònica, obre aquell llum d’un milió de watts que t’enlluerna, i comença l’operació.

 

dentist

S.O.S.

 

Molt maco, el Guillermo (mai més ben dit). Sap que no ho porto bé això d’anar al dentista, i em va explicant tot el que em farà pas per pas. Però em parla de vostè. Aix…

Estic allà estirada, sotmesa a ell sí o sí, mirant-li aquells ulls tan bonics que té, amb una superfície important de làtex-goma verda que aïlla el cony de queixal amb un aparell que l’aguanta (“és que té un empast de plata i mercuri que li he de treure i no és bo que se l’empassi”, em diu) i em veig de refiló reflectida al vidre modern que fa de paret i per un instant me’n recordo de l’Hannibal Lecter.

Després de 20 minuts d’estar allà furgant em diu “relaxi la llengua, és que sinó no puc treballar”

. . . ¿?

Com vol que relaxi res, si ho tinc tot adormit i no sé ni que tinc llengua ni on està?

Se’n va un moment amb un “ara vinc” i jo penso “no tardis, que em moro” i al cap de res torna amb un somriure profident natural que fa que m’oblidi que la meva mandíbula està a punt de dislocar-se de tanta estona que fa que tinc la boca oberta i em diu “tinc una bona notícia” i m’explica amb un somriure que m’encisa que no farà falta matar el nervi, i jo penso per dins si la bona notícia també afectarà el pressupost.

Es posa a reconstruïr la peça i arriba un senyor de més edat que se’m posa per darrera, amb la qual cosa el veig al revés, per tant si demà me’l trobo a un bar no el reconeixeré pas, i comença a explicar-me que que bé que amb el cacho forat que tenia vista la radiografia no s’hagi de matar el nervi perquè una peça amb el nervi mort no és el mateix i bla bla bla i em va fent preguntes que no entenc per què me les fa, si no puc respondre, entre el tub aquell que aspira l’aigua i la saliva penjant d’un costat, i la barrina frisant per l’altra. Es presenta amb un “per cert, sóc en Josep Borrell” i li faig un senyal amb el polze cap amunt rotllo Bultaco perquè és que no puc fer una altra cosa.

Quin estrés, tot plegat.

Amb aquestes el guapo del Guillermo em diu “Ja estic acabant. Estàs bé?”

I ves per on, m’alegra el dia perquè m’acaba de tutejar.

I més me l’ha alegrat la Vicky quan a l’hora de pagar, el pressupost s’ha vist considerablement rebaixat degut al nervi que encara conservo dins meu.

Beneït sigui.

***

Si algú necessita un bon dentista professional (que allà estirada m’he preguntat si en les demandes de treball hi posen algo així com: “se busca higienista con experiencia y muy buena presencia”) que no dubti en contactar-me. L’experiència, mai agradable de per si, es fa més passatgera. 😉

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Dilluns comença un any més el mes de setembre i amb ell acaben les vacances per la majoria dels d’aquí que conec jo.

Aquest estiu hem anat a passar quinze dies a casa la nonna.

Gorgonzola, pizza, focaccia, grissini, vino bianco, scamorza affumicata, tumin dal mel, gelati, vitello tonatto, ravioli del plin, gnocchi al burro e salvia, zucchine dall suo orto, pomodori raccolti tutte le sere, coste, basilico dal giardino, acciughe al sugo verde, breasaola e speck, parmiggiano, pasta asciutta, ruccola ovunque, e più ne vuoi più ne hai.

Una bontà, insomma.

El cas és que un dia o altre has de tornar.

Fas càlculs, i decidexes que millor tornar el dijous 28 o divendres 29, que el dissabte 30 o el diumenge 31. Per allò de les caravanes i tal i tal, vist que aquest any hi hem anat amb cotxe.

A les 9:15 sortíem de casa, hem parat a omplir el dipòsit de benzina (després de tants anys encara no sé si és més barata a Itàlia o a França) i ens hem enfilat cap el Colle di Tenda.

Com era previsible, des que entre els francesos i els italians vàren acordar que era un passatge perillós i vàren decidir posar un semàfor amb un temps d’espera de 30 minuts per cada un dels dos sentits, mai l’he trobat verd i sempre he pringat. Avui, però, astutament, duia el llibre que estic llegint al seient del copilot. Les meves filles estaven advertides: ” si trobem el semàfor del Colle di Tenda vermell, jo, llegeixo” – i elles, bones com són, s’han entretingut amb coses seves.

Val a dir que m’ha fotut que es posés verd en aquell moment en que encara no sé si els de la Gestapo van matar un dels personatges del llibre o no, però ja ho averiguaré quan vagi a dormir, d’aquí poc, tot i que segurament serà que sí, que el maten.

Hem parat al poble de Tenda, en aquella boulangerie on pararé sempre mentre hi passi, i hi hem comprat pa, croissants, i altres delicatessen que ens han acompanyat durant el dia, o sigui, durant 800km.

Un cop a Ventimiglia, ha estat allò de dir: “gas!”.

Passes túnels i túnels “mama se sent radio flaixbac aquí?” –  “no, nenes, aquí no se sintonitza res”.

Passes Porches i Ferraris descapotables i Mercedes d’aquells romàntics amb dames que se subjecten el barret d’ala ampla, però els passes. I això que només vas a 130km/h que és el màxim permès a les autopistes franceses, si el teu cotxe té prou reprise, cosa que no és el meu cas. Sempre m’he preguntat per què es compren aquests cotxes, si amb el meu Ford Fiesta els passo. Potser és que no he pujat mai a cap d’un d’ells i per això no ho puc entendre.

Passen les hores i cal parar.

Estirar les cames fa bé, un cafè carregat també, un “heu d’anar al lavabo?” és obligat, un “em compres xips?” et fa fer la vista grossa vist la circumstància i un cop totes a punt, cinturons i en marxa.

-“Mama, pots posar radio flaixbac?”

-“Nenes, estem a França, encara”.

A l’alçada d’Arlés, en aquell punt de rectes on el sòl és més rugós i el cotxe se’n ressent i no es paga autopista, un motorista ens avança.

Porta una moto d’aquelles guapes (sóc una ignorant en el tema, no sé quina moto deuria ser, però és gran, d’aquelles que són súpermotos, vaja), va tot vestit de cuir, amb casc integral, i una motxilla a l’esquena que per motius x la té oberta. I van sortint les prendes de roba que du a dins…

Ara un jersei: “Mira, mama! un jersei” “Alaaaaa!!!”

Ara el neceser: “Ostras! mamaaaa! que li vola el necesseeeer!!!”

Ara uns mitjons: “Jajajaja!!!”

Ara un pijama, ara uns pantalons que de què no es queden encastats a la lluna del meu cotxe i no tenim un pinyo important, ara una camisa, ara més mitjons volant per la France… olalá!

I jo i altres, anàvem tocant el clàxon com bojos, però el motorista no ens sentia, enfundat en el seu casc i amb el vent en contra.

Al primer peatge, pobre, li hem notificat entre uns quants les seves pèrdues, i s’ha com desesperat… la seva reacció d’entrada ha sigut tornar enrera per recuperar les seves pertinènces, tarea si més no difícil, però com deia en Sciascia, a ciascuno il suo.

Em concentro en el meu viatge, i decideixo que quan arribem a Montpellier parem de nou, i que és la última “parada i fonda”.

Segons els meus càlculs ens queden tan sols tres hores de camí. Mai m’ha fallat aquest càlcul: Montpellier-Barcelona, Barcelona-Montpellier=3h. Fine e chiuso.

Parem, comprem aigua fresca, coca-cola, un entrepà d’aquells marranos que venen a les autopistes, i anem al lavabo.

-“Nenes, fem pipí” – dic

-“Jo no en tinc” – diu

-“Fes-ne” – dic

-“No, perquè no en tinc” – diu

-“Prova-ho, i veuràs com et surt” – dic

-“Que pesada que ets, mama! Que no en tinc!” – diu, alçant els ulls al cel.

-“Tu mateixa, però que sàpigues que no tornaré a parar fins que arribem a casa” – dic amenaçant.

Pugem al cotxe, no passen ni 20 km i sento:

-“Mama, no t’enfadis, però… és que… és que… tinc la bufeta a punt d’explotar… para si us plau! para!”

I clar, o faig allò que a tot cristo li vé al cap, que és renyar-la com es mereix, o bé baixo veles i li dic que no puc parar ara mateix i que s’aguanti un momentet, que a la primera Aire, em paro.

I com que enfadar-se a vegades no serveix per res, sóc condescendent.

Parem. Un cop alleugerit el seu cos, li pregunto com és que si a Montpellier no tenia pipí, al cap de no res estava al límit, i em respòn dient-me que li ha caigut el tap de l’ampolla de coca-cola, i que clar, que se l’ha hagut de beure tota.

-“Totaaaa???!!!”

Decideixo deixar córrer el tema, em rassenyo, arribem a la zona de Perpinyà, amb els seus molins eòlics, i discutim si Port Leucate és mar o llac (encara ho he de mirar al google, per cert).

I quan ens acostem a la frontera entre França i Espanya m’agafa un extrany atac de patriotisme, tan exagerat com insòlit, i li demano que faci una foto del cartell blau amb les estrelletes de la Comunitat Europea on hi diu “España”.

I ella, la fa:

2014-08-28 17.40.56-2

mi querida España

No sé si pensar que s’ha volgut quedar amb mi o si hi ha alguna cosa amagada en el seu subconscient que desconec.

Ara, però,  ja sona radio flaixbac.

Read Full Post »

ungles

Dilluns vaig anar al metge que tinc assignat al CAP del meu barri perquè fa quasi un any que tinc fongs a una ungla del peu (lleig, ho sé, però van instalar-se allí, i es veu que els agrada reproduïr-s’hi).

El meu metge de capçalera – crec que ara se’n diuen “de família” – es veu que està de baixa. Això em va dir la noia de recepció quan després de voltar per tots els box de les consultes, no vaig trobar el seu nom escrit a cap porta.

– El Dr.Galí està de baixa. Has d’anar a la consulta número 4, t’atendrà la doctora X.

Doncs val. M’assec allà, a la sala d’espera, i en cosa de menys d’un minut, sorprenentment, apareix una doctora sudamericana (amb tots els respectes), més baixa que jo (que ja costa) que no sap dir el meu nom.

Li dic que “soy yo” quan la veig lluitar amb el  “merx… meriexe… meriechtel” , i em fa passar.

Li explico el cas.

 

nails

super shinny nails

 

Em fa seure en aquella camilla que tenen els metges, es posa uns guants de làtex, amb una inexpressivitat que em sorprèn -crec que en cap moment m’ha mirat als ulls – i m’analitza l’ ungla del dit gros del peu dret.

Diagnòstic: “eso es un golpe”

Li dic que no, que no és un cop.

Em diu que sí, perquè està “oscuro”.

Li dic que potser m’hi he donat un cop, últimament (cosa que no recordo), però que des de fa un any que és “amarillo”.

Em veu un dit de la mà on hi tinc un sangtraït perquè me’l vaig enganxar en una porta, i em diu “en la mano tiene usted lo mismo”.

Li dic que no.

Que no.

Que no i que no.

Que lo de la mà és un tema, i que per aquest tema no aniria al metge, però que lo del peu, n’és un altre.

I que no sóc hipocondríaca, i que tinc fongs, òsties, i que em dóni alguna cosa, perquè el pinzellet aquell que anuncien i venen a les farmàcies no fa res.

Em diu que “será suciedad”.

I li dic enutjada que m’he rentat molt bé abans d’anar-hi, i m’empasso allò de “mira, maca” perquè em van ensenyar que els metges es mereixen un respecte.

Em pregunta si faig algun esport.

Em pregunto per què em fa aquesta pregunta.

Li dic que jugo a pàdel.

Em pregunta què és això del pàdel.

Començo a explicar-li i sembla interessar-li el tema: em mira als ulls per primer cop.

S’emociona explicant-me que el seu germà juga a tennis (¿?).

Se’n va cap a l’ordinador, es mira el meu historial i em comença a explicar que si en el “año tal le hicieron cual” i que si “usted vino hace cinco años por X” i li dic que sí, que val, però que res té a veure amb els fongs de la meva ungla i que si us plau, si ens podem centrar en el tema.

I em pregunta què em fa pensar que el que tinc són fongs, i se’m comença a carregar el pap, i li dic que el marit d’una cosina meva i el meu avi també en tenen, i és el mateix, i que una altra cosina meva és dermatòloga i m’ho ha confirmat i que vinc a que em dóni alguna cosa per intentar resoldre el problema i em comenta que m’està sortint un juanete – cosa que ja sé, gràcies – i que no em talli les ungles en rodó perquè “se te van a encarnar”.

Li agraeixo el consell i li demano -si us plau- si em pot receptar alguna cosa per sanar la meva estimada ungla.

Es treu els guants de làtex, i amb inexpressivitat m’imprimeix una recepta amb un tractament per cinc mesos.

Em despedeixo, no em saluda ni em mira, i me’n vaig a la farmàcia sense entendre res.

 

 

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EL ISLAM ES UN CÁNCER QUE DEBE SER EXTIRPADO DE LA SOCIEDAD OCCIDENTAL. "MUERTE AL PUTO ISLAM"

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging