Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘amor’ Category

Aquesta nit passada he somiat que estava a Sevilla amb el meu pare i la meva mare.

Anàvem a un caserío, o com es diguin aquelles finques campestres dels terratinents, terra endins, enmig de camps i camins de terra, a comprar algun producte local, no recordo quin, però era alguna cosa tan bàsica com oli, taronges o olives… no ho sé.

L’Elsa, la profe d’anglès de la meva filla, me l’havia recomanat, aquell lloc.

Així que vaig convèncer els meus pares per anar-hi, em vaig posar en contacte amb aquella gent per internet, i, davant el meu dubte de si sabríem arribar-hi o no em van dir, amb aquell accent tan castís, que no patís, que el camí estava senyalitzat.

Vam agafar un cotxe, que no era el nostre i que conduïa ma mare, i vam anar des de Sevilla (que no era Sevilla, més aviat semblava Singapur, però en el somni era Sevilla) fins la finca.

Enmig del no res, camps i camps i camps de blat que més aviat semblaven la Meseta, vam trobar un trencall amb un cartell molt petit penjat d’un arbre on hi deia Meritxell/Elsa, i vam saber que cap allà hi havia el nostre destí.

No recordo si vam comprar o no, ni res, però en tornar a la Sevilla-Singapur, anàvem en dos cotxes: els meus pares en un, i jo, a darrera, en un altre.

A un cert punt, en un revolt, entrant ja a la ciutat, ma mare va passar i a mi se’m va posar un semàfor en vermell, pel que no la vaig poder seguir.

I em vaig agobiar. No coneixia la ciutat ni sabia cap on havia d’anar, i vaig decidir tornar cap a la finca de les oliveres o el que fós, perquè m’indiquéssin.

En fer marxa enrera, ja no anava en cotxe, sinó amb un tricicle amb el que cada vegada que pedalava em donava cops de genoll al manillar.

Es va posar a ploure a bóts i barrals, i es va enfangar tot, jo no avançava perquè no podia pedalar i estava xopa, empapada de la pluja, tenia el fred calat als ossos i vaig començar a plorar com una nena petita mentre cridava la mama.

when_I_was_a_child

mami…

¿?

… algú m’ho pot explicar?

Anuncis

Read Full Post »

Ja veus, avui ma mare m’ha recordat que dimarts 24 ha de portar la meva filla petita al dentista i a mi se m’ha glaçat el cor.

D’entrada perquè el dia 24 el detesto des que te’n vas anar, així, sense voler-ho, ni avisar.

I que a sobre caigui en dimarts em sembla fins i tot ofensiu.

Et trobo molt a faltar i et ploro sovint, molt sovint. Em manques.

I em fot.

Així de clar. Em fot molt. Em fot que m’hagi quedat sense tu.

Demà he d’anar a Milano, per feina.

Estic segura que t’haguera agradat i que m’hagueres encoratjat, però no sé pas si sóc capaç d’enfrontar aquest vol amb serenitat.

Et pensaré; com sempre. T’estimo, allà on sigui que estiguis, encara que ja no siguis res ni ningú, jo t’estimo.

guapetóng...

Guaperas…

I et demano que em dónis força -anímica- per anar i tornar.

Ara mateix no agafo el son.

Miquel, nen… per què?

Read Full Post »

Llença’t

Qui m’haguera dit que després de tants anys de la moguda i dels concerts dels Sopa de Cabra, Gossos, Sangtraït, Els Pets, Lax’N’Busto, Sau, i tota aquesta banda (sí, sóc catalaneta d’arrel, no ho puc negar) hi hauria una estrofa que se’m repetiria, i no només en somnis.

Sinó que em vé al cap, així, com qui no vol, en qualsevol moment.

Diu:

“Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.”

I vinga llàgrimes avall.

I un mal al pit.

La meva filla petita (sí, és potser massa petita, i té mòbil, i passo de la opinió que qualsevol en tingui al respecte ) ha posat això al seu estat de whatsapp:

ens trobarem al cel

Ens trobarem al cel?

Així que em reconforta pensar que ens trobarem al cel, Miquel, encara que hagi d’esperar a que els cotxes volin com un ocell.

Espera’m, que riurem de nou.

Ho necessito.

Read Full Post »

Hola, Miquel.

No puc preguntar-te com va, perquè no va.

Em vas dir que quan tornessis em trucaries per quedar i explicar-me com va el nou projecte de la feina i lo del teu pare.

I que jo també t’explicaria lo de la meva feina nova…

Però ni tornaràs, ni em trucaràs, ni quedarem, ni m’explicaràs, ni et podré explicar.

Perquè així, de cop i volta, has desaparegut.

Literalment.

I jo no me’n faig el càrrec, Miquel.

Per mi, tu, ets, encara.

tell you...

tell you…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Et parlo, tot i que no ho sàpigues.

Saps? t’explico coses.

No t’envio whatsapps ni missatges ni mails perquè sé que no me’ls respondràs.

Però t’explico coses.

Perquè sempre ens explicàvem coses.

Tot.

Ens ho explicàvem tot.

I ara no sé a qui li explicaré tot.

Sí, parlo sola, suposo.

I tampoc tindré aquelles trucades tontes, recurrents i setmanals de “saps què m’acaba de passar, nena?”

I els farts de riure conseqüents…

Has deixat de ser.

Sense voler-ho, ho sé… tot i que estaràs viu en mi, sempre, que ho sàpigues.

El dimarts em van arrencar un tros de les meves entranyes.

És una sensació que no havia tingut mai i que em fa ràbia que me l’hagis provocat tu, òstia. Perquè és terrible.

Suposo que és tan terrible perquè t’estimava tant.

És terrible perquè les projeccions de futur que tenies s’han esvaït en la decisió d’un miserable.

És terrible perquè no és just.

És terrible, Miquel.

En el meu petit món egoïsta, és terrible.

Et necessitava.

Eres el meu millor amic.

Ploro desde dimarts en qualsevol moment, perquè no puc suportar la idea que no et veuré mai més, que no em trucaràs mai més, que no anirem mai més a passar un cap de setmana amb els nens, que no vindràs mai més a fer uns mojitos a la meva ciutat, que no ens fotrem mai més un arròs amb bogavant, que no rebré un whatsapp teu dient-me “xuDDDDiiiii…”

… tot, tot, és mai més, a partir d’ara.

Però jo, et seguiré escrivint, Miquel.

T’escriuré les coses que ja no et puc dir, encara que em prenguin per boja, i et recordo que em deus una olla aranesa des de fa temps.

Read Full Post »

tingues paciència

La setmana passada va venir a dinar a casa la meva estimada amiga Coco.

Això de “Coco” és cosa nostra, deu fer uns disset anys que ens acompanya el mot i no li donaré més voltes ni explicacions. Així segueix quedant inter-nos.

El cas és que ella estava una mica baixa, i mentre jo feia el dinar a la cuina, ens posàvem al dia de com va tot.

De sobte em diu “ai nena, ho sento, eh” i es posa a plorar com una magdalena.

I jo que la volia abraçar però tenia un cullerot a la mà i m’estava esquitxant amb l’aigua bullint i em vaig atabalar i no vaig fer-ho, això d’abraçar-la, i ara em sap greu no haver-ho fet.

Aquell matí totes les constel.lacions estaven conspirant contra seu i algun petit detall va fer que aquell esdevingués un mal dia.

Estava a punt de dir-li allò de “tingues paciència” quan -per sort- se’m va avançar dient-me que estava farta que la gent li digués que havia de tenir paciència.

Em va dir que creia que la paciència, com a virtut, està sobrevalorada, i que per què s’ha de tenir paciència, que ella és impacient i punto. Que ha millorat la seva ràtio de paciència amb els anys, però que segueix tenint-ne poca, i ja està. Que va tenir un company durant molts anys que sempre deia que s’havia de tenir paciència i que tot arribarà, i que s’asseia allà, en el seu silló, esperant que arribés allò que havia d’arribar, i mentrestant li passaven els dies, i els anys, i no arribava ni passava res.

 

Be_patience

Sit, please. Look through the window how time is passing by, and be patience, my friend

 

Això que em va dir del seu company em recorda el Jordi, el fill d’una persona que he tingut la sort de conèixer, i qui – per circumstàncies de la vida – s’ha trobat anant a missa per primera vegada a la seva vida als vuit anys enmig d’un entorn familiar absolutament ateu, i explica que és curiós, això d’anar a missa, perquè (diu) “estas allà assegut tota l’estona esperant que passi alguna cosa i no passa mai res.”

Per allò de la paciència, des d’aleshores, cada dia m’ha vingut al cap aquesta fantàstica cançó dels Guns’n’ Roses que m’evoca el meu primer amor: http://youtu.be/ErvgV4P6Fzc

*****

PD: I em pregunto per què jo en tinc tanta de paciència… segurament massa, n’he tingut, a vegades.

 

Read Full Post »

Me n’he adonat que les monges són un tema que he de treballar a casa.

Qui són, per què ho són, què fan, per què serveixen.

Tinc un problema.

Vist que sóc absolutament atea (i sí, és així, sóc atea, no sóc ni tan sols agnòstica), no he portat mai la meva descendència a una església i per tant no saben el què és anar a missa, ni combregar, ni resar, ni un confessionari, ni pecar, ni la benedicció de Déu, ni anar a beneïr la palma o el palmó, ni què significa beneïr, ni què és la hòstia consagrada, ni un parenostre ni un avemaria, ni res de tot això.

I en parlo amb tot el respecte. Ho respecto absolutament. Però no va amb mi. Per més que hi hagi pensat i ho hagi intentat entendre no va amb mi.

Jo crec en les fases de la vida que ens ensenyen a l’escola: néixer-créixer-reproduïr-morir.

I crec que així com abans de néixer no tinc cap record de res perquè no existia, i per tant no era res, no crec que un cop em mori esdevindré res.

Tan respectable com totes les creences., vull pensar.

Però ara que tinc descendència, m’arriben preguntes.

La primera va arribar deu fer uns cinc/sis anys enrera.

Un dia anàvem per un carrer de la meva ciutat en cotxe. És un carrer estret, i no es pot córrer massa. Al final del mateix hi ha un convent de monges (dels últims que deuen quedar, crec), era mitja tarda d’un dia d’estiu i hi havia una monja que entrava al convent, vestida de negre amb aquell “barret” que porten que fa aquelles ales cap amunt… no sé si m’explico… i que no es molesti ningú, però no sé com se’n diuen.

La meva filla gran, que aquell hivern deuria fer quatre anyets, em va dir:

– Mira mama aquella senyora… per què va disfressada si no és carnestoltes?

Li vaig explicar que no anava disfressada.

Li vaig explicar que era una monja, i van venir moltíssimes preguntes a continuació. Preguntes que les respostes a les mateixes no podia entendre, perquè era massa petita… i ho vaig trampejar com vaig poguer.

Aquesta setmana passada, sa germana petita em va dir que una nena de la classe li havia dit que les noies que no es casen no poden tenir fills.

 

maternitat

nothing better than this

 

Li vaig fer la reflexió de que si jo, que sóc sa mare, no m’he casat mai, i tinc fills, segurament allò que li havia dit aquella nena, no era del tot cert.

I em va dir que clar, que ella ja ho sabia, això, però que clar, que com que la seva amigueta li va dir allò, doncs que… “doncs que bueno… que no sé…”

I jo, astorada, li vaig preguntar que què vol dir “que bueno, que no sé”.

I – li va costar – però em va dir que la seva amigueta li va dir que les mames que no es casen són monges.

I jo li vaig dir que la seva amigueta es confonia. Que en tot cas les monges no es poden casar.

Però que les que no es casen i no són monges sí poden tenir fills.

I que les monges no són mames.

Quin lio …. maremeva, quin lio, per ella, quin lio!!!!

Però se’n va anar a dormir, sense parlar més del tema.

*********************************************

I l’endemà al matí, mentre feia els entrepans de l’esmorzar, va venir i em va preguntar:

– Però tu, ets una monja, o no ho ets?

 

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

Older Posts »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging