Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘amistat’ Category

Jo tinc una amiga, i també un tresor.

L’amiga és la coco. Fa 23 anys que ens vam conèixer i a hores d’ara sé que estarà allà en el moment del meu traspàs (quina gràcia que em fan els eufemismes!). Ho dic així per aquestes absurdes qüestions que se suposa que per llei de vida el més gran és qui es mor primer, tot i que la vida ens arrenca amistats i tresors inesperadament d’una manera brutal.

Hola Miquel.

El meu tresor és aquest:

#deserta

#deserta

Una meravella.

Un recull de fotografies de la meva coco en els seus viatges a Aràbia desde cinc punts de vista diferents: #strangeplace #fotosdesdemiventana #lachicaqueseaburreenloshoteles #friends #iloveairports

M’encanta.

M’encanta ser la seva amiga, que sigui la meva i tenir aquest tresor que n’amaga un altre: una dedicatòria amb el millor regal que m’han fet a la vida i que perdurarà fins que nostrusenyor se m’emporti.

LoveUcoco.. Confio viure molts anys. M’he posat a dieta perquè aquest cacahuet tingui una padrina feta un figurín.

Portfolio #deserta by © futuroperfecto.net

El Periodico_entrevista Ariadna Arnés

 

Read Full Post »

Ja veus, avui ma mare m’ha recordat que dimarts 24 ha de portar la meva filla petita al dentista i a mi se m’ha glaçat el cor.

D’entrada perquè el dia 24 el detesto des que te’n vas anar, així, sense voler-ho, ni avisar.

I que a sobre caigui en dimarts em sembla fins i tot ofensiu.

Et trobo molt a faltar i et ploro sovint, molt sovint. Em manques.

I em fot.

Així de clar. Em fot molt. Em fot que m’hagi quedat sense tu.

Demà he d’anar a Milano, per feina.

Estic segura que t’haguera agradat i que m’hagueres encoratjat, però no sé pas si sóc capaç d’enfrontar aquest vol amb serenitat.

Et pensaré; com sempre. T’estimo, allà on sigui que estiguis, encara que ja no siguis res ni ningú, jo t’estimo.

guapetóng...

Guaperas…

I et demano que em dónis força -anímica- per anar i tornar.

Ara mateix no agafo el son.

Miquel, nen… per què?

Read Full Post »

Llença’t

Qui m’haguera dit que després de tants anys de la moguda i dels concerts dels Sopa de Cabra, Gossos, Sangtraït, Els Pets, Lax’N’Busto, Sau, i tota aquesta banda (sí, sóc catalaneta d’arrel, no ho puc negar) hi hauria una estrofa que se’m repetiria, i no només en somnis.

Sinó que em vé al cap, així, com qui no vol, en qualsevol moment.

Diu:

“Doncs avui o potser demà
seré aquí o seré per allà.
Seré un tros de l’univers,
que no nota el pas del temps.”

I vinga llàgrimes avall.

I un mal al pit.

La meva filla petita (sí, és potser massa petita, i té mòbil, i passo de la opinió que qualsevol en tingui al respecte ) ha posat això al seu estat de whatsapp:

ens trobarem al cel

Ens trobarem al cel?

Així que em reconforta pensar que ens trobarem al cel, Miquel, encara que hagi d’esperar a que els cotxes volin com un ocell.

Espera’m, que riurem de nou.

Ho necessito.

Read Full Post »

Hola, Miquel.

No puc preguntar-te com va, perquè no va.

Em vas dir que quan tornessis em trucaries per quedar i explicar-me com va el nou projecte de la feina i lo del teu pare.

I que jo també t’explicaria lo de la meva feina nova…

Però ni tornaràs, ni em trucaràs, ni quedarem, ni m’explicaràs, ni et podré explicar.

Perquè així, de cop i volta, has desaparegut.

Literalment.

I jo no me’n faig el càrrec, Miquel.

Per mi, tu, ets, encara.

tell you...

tell you…

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Et parlo, tot i que no ho sàpigues.

Saps? t’explico coses.

No t’envio whatsapps ni missatges ni mails perquè sé que no me’ls respondràs.

Però t’explico coses.

Perquè sempre ens explicàvem coses.

Tot.

Ens ho explicàvem tot.

I ara no sé a qui li explicaré tot.

Sí, parlo sola, suposo.

I tampoc tindré aquelles trucades tontes, recurrents i setmanals de “saps què m’acaba de passar, nena?”

I els farts de riure conseqüents…

Has deixat de ser.

Sense voler-ho, ho sé… tot i que estaràs viu en mi, sempre, que ho sàpigues.

El dimarts em van arrencar un tros de les meves entranyes.

És una sensació que no havia tingut mai i que em fa ràbia que me l’hagis provocat tu, òstia. Perquè és terrible.

Suposo que és tan terrible perquè t’estimava tant.

És terrible perquè les projeccions de futur que tenies s’han esvaït en la decisió d’un miserable.

És terrible perquè no és just.

És terrible, Miquel.

En el meu petit món egoïsta, és terrible.

Et necessitava.

Eres el meu millor amic.

Ploro desde dimarts en qualsevol moment, perquè no puc suportar la idea que no et veuré mai més, que no em trucaràs mai més, que no anirem mai més a passar un cap de setmana amb els nens, que no vindràs mai més a fer uns mojitos a la meva ciutat, que no ens fotrem mai més un arròs amb bogavant, que no rebré un whatsapp teu dient-me “xuDDDDiiiii…”

… tot, tot, és mai més, a partir d’ara.

Però jo, et seguiré escrivint, Miquel.

T’escriuré les coses que ja no et puc dir, encara que em prenguin per boja, i et recordo que em deus una olla aranesa des de fa temps.

Read Full Post »

tingues paciència

La setmana passada va venir a dinar a casa la meva estimada amiga Coco.

Això de “Coco” és cosa nostra, deu fer uns disset anys que ens acompanya el mot i no li donaré més voltes ni explicacions. Així segueix quedant inter-nos.

El cas és que ella estava una mica baixa, i mentre jo feia el dinar a la cuina, ens posàvem al dia de com va tot.

De sobte em diu “ai nena, ho sento, eh” i es posa a plorar com una magdalena.

I jo que la volia abraçar però tenia un cullerot a la mà i m’estava esquitxant amb l’aigua bullint i em vaig atabalar i no vaig fer-ho, això d’abraçar-la, i ara em sap greu no haver-ho fet.

Aquell matí totes les constel.lacions estaven conspirant contra seu i algun petit detall va fer que aquell esdevingués un mal dia.

Estava a punt de dir-li allò de “tingues paciència” quan -per sort- se’m va avançar dient-me que estava farta que la gent li digués que havia de tenir paciència.

Em va dir que creia que la paciència, com a virtut, està sobrevalorada, i que per què s’ha de tenir paciència, que ella és impacient i punto. Que ha millorat la seva ràtio de paciència amb els anys, però que segueix tenint-ne poca, i ja està. Que va tenir un company durant molts anys que sempre deia que s’havia de tenir paciència i que tot arribarà, i que s’asseia allà, en el seu silló, esperant que arribés allò que havia d’arribar, i mentrestant li passaven els dies, i els anys, i no arribava ni passava res.

 

Be_patience

Sit, please. Look through the window how time is passing by, and be patience, my friend

 

Això que em va dir del seu company em recorda el Jordi, el fill d’una persona que he tingut la sort de conèixer, i qui – per circumstàncies de la vida – s’ha trobat anant a missa per primera vegada a la seva vida als vuit anys enmig d’un entorn familiar absolutament ateu, i explica que és curiós, això d’anar a missa, perquè (diu) “estas allà assegut tota l’estona esperant que passi alguna cosa i no passa mai res.”

Per allò de la paciència, des d’aleshores, cada dia m’ha vingut al cap aquesta fantàstica cançó dels Guns’n’ Roses que m’evoca el meu primer amor: http://youtu.be/ErvgV4P6Fzc

*****

PD: I em pregunto per què jo en tinc tanta de paciència… segurament massa, n’he tingut, a vegades.

 

Read Full Post »

Si bé feia molt temps que no escrivia aquí, no és perquè m’hagi mort, sinó perquè hi ha hagut adversitats varies, seguides i continuades que m’han destrempat i m’han tret els ànims de segons què.

El cas és que ja estem al 2015.

Va arribar la tardor i van passar coses: van caure les fulles dels arbres, vam menjar castanyes, diuen que aquest any ha estat el millor des de fa 20 anys pel què fa als bolets, pel què ens n’hem fet un fart de menjar-ne. Rossinyols, rovellons, camagrocs, llenegues… saltejats o a la brasa, amb sopetes calentes o bé amb guisats. M’encanten els bolets, i més les carxofes (ja sé que no vé al cas, però aprofito l’avinentesa).

Ha arribat l’hivern i també han passat coses: històries més del cole, en plan suma-y-sigue, hem passat el cap d’any a la ciutat dels meus somnis menjant raïm a mitjanit mentre ens desitjàvem els millor desitjos del món mundial, han passat les festes, oju que passen els Reis – que si no demano això als Reis perquè val molts diners – ah, però saps qui són? – doncs els Reis, mama, els Reis- ah, val, no són màgics doncs? – no, perquè no tenen diners suficients per portar als nens de tot el món tot el que volen – clar, clar, ells també han d’organitzar-se bé els gastos, filla – sí, mama, per això no demano un iPad – aaaahhh, que bona que ets, reina meva – t’estimo mami – i jo a tu més, carinyo.

I aquí estic, acabant de passar un fred matí d’un dissabte del mes de gener veient un partit de bàsquet englobat dins el lema “esport escolar”, amb el cul glaçat asseguda a les grades de ciment on no hi toca el sol, on per més que hagi portat la meva manteta, de poc serveix, i me n’adono que les altres mames em porten avantatge, perquè avui les molt cabrones que em varen donar la idea de la manteta, resulta que avui, a més a més, porten un termo de tè calent.

Independentment del fred que se’t fica dins els ossos, estàs allà, i el teu fill vol que el miris, clar, vol que miris com juga.

I que l’animis, suposo.

Jo, ben abrigadeta, asseguda entremig de tots aquells pares dels qui no pretenc fer-me amiga (digueu-me rància) em trobo amb un arsenal de frases dignes d’anàlisis sortides d’aquelles boques, frases que no he pogut evitar anar anotant perquè he après – a vegades – que calladeta estic més mona, i me n’adono que això dels partits amateurs es mereix una gran dosi de psicoanàlisis, també.

VamosQueTeDoy

QuitaselaCoño!

 

“Aitanaaaaa!!!! Bota, botaaaa!!!”

“Aguantaaaa!, coñoooooooo!!! aguantaaaaa!!!”

“Al rebot, òsties, al rebot!!!”

“Que mala eres, hija mia!!!”

(no hi ha res com alimentar l’autoestima als fills)

“Pero coñoooooooooooooooooo!!!”

“Arriba, OSTIAS!”

(arriba tu, tio…vés-hi i córre tu)

“Alan, espavila, EH!”

“Este árbitro lo pita todo al revés”

(clar… com que perdeu)

“Venga Laraaaaa!! Dos tirooosss! Que tú puedeeessss!!! – – –  – – – jodeeeeeer… Lara… es que no metes ni esas! mira que era fácil eh!”

(me gustaría verte a tí, listillo)

“Aitana! Desmárcate! Des-már-ca-tee! Quieta! Ahí, ahí, ahí! Pero… pero botaaa, mujeeeeeerr… botaaaa – joder con la niña”

“Quién corre ahí? Quién correeeeee????!!!”

“Aitana! Que tienes al Mauro detrás, ostias! Que se la pases!” – mecagüenmihija la Aitana joder

(pobreta l’Aitana… que no ho veu el seu pare que amb el cos enorme i deforme que té ja fa prou si juga? que deu tenir l’entrecuix encetat del roce?)

“Es que mi Alan no le mete a la canasta porque tiene mal los pies, ¿sabes?”

(clarooo… los pies… si es que su Alan es un patata, señora)

“Pues a mi Lara se le dá mejor el patinaje”

(pues señora, no se lo piensen más)

“Que sa parao!! Que sa paraooooo!!!”

(quiiii?)

“Defensem, nois! defensem!”

“Vinga Júlia”

“Venga, vengaaaa!” es que no le entra ninguna, joder!

“Tranquilo!” “Corre” “Tranquilo” “Ves!”

(en què quedem?)

“Ahí!”

“Molt bé, molt bé!” … mira que són dolents eh?

“Els nostres estan adormits”

“No, és que estan cansats”

“Ah”

*************

I jo, allà, buscant un raconet on el sol m’acaroni.

 

 

 

Read Full Post »

Aquí estic, de nou amb un llibre nou. (haha)

Tot i que això no té res de nou perquè estic continuament llegint-ne, dóno una especial importància a les lectures d’estiu perquè són aquelles que et prens com amb calma.

Aquelles que moltes persones que no tenen l’hàbit de llegir (i a qui animaria a tenir-lo) decideixen fer:  “com que arriben les vacances, llegiré un llibre” . Doncs benvingut sigui. Ni que sigui un.

I els qui en tenim  l’hàbit, ens diem: “aquest estiu, em llegiré aquest llibre”. I generalment és un totxo, o una trilogia, pel cap baix, perquè sinó no es mereixeria estar dins la categoria de “lectura d’estiu”.

Aquest any havia programat  llegir Els germans Karamazov, de Dostoyevsky i per circumstàncies de la vida, m’ha aparegut a les mans un totxo (mai més ben dit) que vaig començar fa dos dies, i ja m’ha enganxat.

buen rollito

buen rollito

En línia recta al meu genoll esquerre, en una de les últimes tumbones, tot i que no s’aprecia, però jo l’hi veig, hi és Ella.

Llegint, també.

Un del Ruiz Zafón.

Si la meva capacitat d’observació fugaç no em traeix, era El Principe de la Niebla.

Ella, és qui em va dir:

-Té.

-Té?

-Sí, té.

-Per?

-Perquè em van dir que el llegís i he entès moltes coses.

No entraré en detalls, però el llegiré, per descomptat. I espero que quan l’hagi acabat, hagi entès també moltes coses, tot i que em caldrà una tertúlia per contrastar opinions.

Probablement comenci Els germans Karamazov per ferragosto, ja que estic conveçuda d’acabar aquest llibre que m’han entatxonat en dues setmanes, i per tant els meus plans de lectura per l’estiu no es veuen alterats.

Ha estat com que m’han colat un gol de 896 pàgines.

Gràcies.

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA, CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging