Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Setembre de 2015

Sant tornem-hi.

Un any més s’acaben les vacances i deixo enrere la bella Italia.

Aquest cop torno sola, amb el cotxe carregat i ben carregat: aceto balsamico, pasta asciutta, pasta fresca, malmelatte per formaggi, infusi, speck, bresaola, funghi porcini, iogurt, estathé, libri, crostini, polpapronta, tanto rosmarino dell’orto, nutella b-ready, una biscottiera, posate varie… bisogna riconoscere che mia suocera mi coccola.

Val a dir que he enfilat el Colle di Tenda amb ganes, a tres quarts de set del matí, i amb optimisme: “si tot va bé i no trobo el colle tancat, a l’hora de dinar sóc a casa”.

I una merda.

Arrivant a Ventimiglia, com sempre faig quan poso la directa a l’A8, sintonitzo Radio Trafic 107.7 i crec intuïr que alguna cosa no va bé. Crec entendre algun poblema per la zona de la Provença, però encara sóc lluny i no li faig cas. Sona El Mismo Sol a la ràdio i no puc evitar riure sola recordant aquella masterclass d’aquagym que em va deixar sense alè a la piscina de Piasco.

M’agraden els viatges llargs en solitari.

Tot va com una seda fins a Aix-en-Provence. Son 2/4 d’onze del matí. Ja fa estona, mentre m’hi apropo, que sé que hi ha retencions al peatge. Pace, que dirien els italians. Em rassenyo esperant que sigui lleu.

Però no.

Des d’Aix fins a Lançon, que és un recorregut d’uns 30 quilòmetres, hi ha mig Europa concentrada a l’autopista.

Per què?

Per què aquest dissabte tot el món ha decidit travessar França de dalt a baix?

Per què l’autopista anava plena a vessar de belgues, alemanys, francesos, italians, espanyols, romanesos i de tot?

Per què han hagut de decidir tornar a casa o marxar de vacances el mateix dia que jo? No podien fer-ho diumenge?

Doncs no.

Tots allà.

I abans, on eren? Don han sortit, tots? Per què abans anava a 130 i ara no puc anar ni a 20?

Entre estar parat i anar a cinc per hora, he trigat dues hores i mitja per recórrer aquesta distància.

Sort que sóc pacient (Coco, aquí, la paciència val com a virtut, creu-me).

I allà enmig del no-res, damunt un pont d’aquests que travessen les autopistes hi havia dos personatges mirant.

curious

on my way back home

Em pregunto què hi fan aquestes persones allà dalt. D’on vénen i on van a aquelles hores, a peu, sota un sol de justícia. Em pregunto si són psicòpates i si quan passaré per sota seu em tiraràn una pedra que em petarà la lluna davantera, o si simplement se n’estàn enrient dels pobres lluços que com jo es troben enmig d’aquella retenció. O bé si no tenen res a fer. Sempre m’han encuriosit, aquests personatges.

Però no passa res.

No em tiren cap pedra, vull dir.

Pago el peatge de Lançon i m’enfilo direcció a l’A7. És gairebé l’una del migdia. Començo a tenir gana però decideixo parar d’aquí a una hora, que calculo estar més o menys a Montpellier, i a les quatre de la tarda a casa (ja no arribo a l’hora de dinar).

Però tampoc.

La carretera que passa per Arles, únic tram sense peatge, està en obres. I quines obres. I quantes obres.

Parats un altre cop.

Només que aquí no hi ha personatges sospitosos damunt de ponts.

Són 2/4 de tres. Estic encara a 70 km de Montpellier i sento per la ràdio que hi ha retencions al peatge.

Decideixo parar a la primera Aire que trobi i menjar-me els Saikebon que em vaig endur pel viatge (versió italiana dels Yatekomo… s’entén? “sai, che buoni!”… ja se sap: la creativitat dels publicistes no té límits…). Em paro no sé on. Fa una calor de mil dimonis i he de deixar el cotxe a ple sol davant els lavabos públics. Veig una taula de picnic a l’ombra, on hi ha una parella menjant, i m’hi acosto amb els meus fideus orientals hipercalòrics. Els pregunto amb el meu francès d’estar per casa si hi puc seure, i el noi em respòn que sí.

Em mira, i em diu:

-Española?

-Sí (no entrarem en detalls).

-Nosotros también. Estamos de viaje de novios.

-Ah, que bién! Felicidades! ¿estáis de vuelta?

-No, todavía no. Estamos visitando toda la Provenza. Es que hemos hecho un viaje diferente: de carretera y manta. Le quise dar una sorpresa – diu ell, mentre em pica l’ullet senyalant-la a ella amb el cap.

-Ya ves, super guai. Super viaje de novios. Aquí comiendo un bocata chorizo en un area de servicio al lado de la autopista – diu ella, guapa com és, amb les seves Rayban aviador color marró.

Intueixo males vibracions. Dic, per parlar per parlar:

-¿Habéis estado en Grasse? Me han dicho que es muy bonito.

-Es una mierda – diu ella

-Entiéndela – la justifica ell – es que nos dijeron que todo el pueblo estaba lleno de perfumes y claro, se ha encontrado con colonias frescas de flores. Y esas colonias de lavanda y rosas ¿quién se las pone?

-Ahh… ya… – dic jo

-Almenos vendieran ambientadores, hubiera comprado uno para el baño de casa, pero ni así – diu ella

Decideixo canviar de tema.

-¿De que parte de España sois?

-De la Rioja – diu ell

-Tierra de buenos vinos – dic jo

-Para quien le gusten sí – diu ella – que yo soy abstemia y me dá lo mismo.

Decideixo marxar, perquè no hi ha res a fer.

Així, d’entrada, no entenc per què s’han casat.

Se m’ha fet una pasta enganxifosa amb l’invent dels fideus i em despedeixo amablement amb un “buen viaje”.

Pujo al cotxe. És un forn. Em dic “Tranqui, que ja arribes. Fa 8 hores que has sortit i només estàs a 60 km de Montpellier, però no passa res.”

Surto de l’Aire aquella i em fico dins un embús monumental degut a un accident, que em tindrà a 15km/h fins la sortida del peatge, i més enllà, però no passa res.

A Radio Trafic diuen “samedi noir sur les autoroutes du sud de la France”, i penso que ja tenen raó, ja.

Trigo no-sé-quantes-hores-més a arribar a la zona de Port Leucate i els seus llacs (encara no he mirat a google maps com és la zona, ho tinc pendent), després Perpinyà, amb un vent i una pluja que res té a veure amb la calor de 150 km enrera i que em posen una tensió a sobre que m’acompanyarà a sobre una setmaneta ben bona. Visca les contractures musculars.

I quan arribo a España, mi querida.España-esta-España-mia-esta-España-nuestra, que cantava la Cecilia, em trobo amb unes autopistes de pu_a pena i em qüestiono què faig visquent aquí, encara.

12h i mitja més tard, estic a casa. Si més no he arribat a l’hora de sopar…

 

Anuncis

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging