Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for febrer de 2015

el dentista

Fa uns dies se’m va trencar un queixal mentre menjava una amanida. Hi havia una oliva arbequina per allà amagada que em va jugar una mala passada.

Així que – a pesar meu – vaig anar al dentista del CAP perquè creia que no tenia altra solució que una extracció, però la noia que em va visitar, que després he sabut que és bipolar, em va dir que era una peça important, i que potser fóra millor salvar-la, que anés a un privat i que ho valorés. Que si me l’havien de treure, hi tornés, que ella m’ho faria.

Ok.

Tot i que quan vaig saber sobre els seus estats d’ànim, vaig pensar que potser millor me’l traiés el privat, no fós cas que en un moment d’eufòria la noia decidís treure-me’n dos de cop.

Jo sempre he anat a un dentista privat al qual li he estat fidel tota la vida, i això que a mi em costa, ser fidel (enteneu-me).

No sóc fidel a la perruqueria, no sóc fidel al forn de pa, no sóc fidel al super, no sóc fidel a les parades del mercat, no sóc fidel a l’esteticienne, intento ser fidel al taller del cotxe, sóc bastant fidel a l’òptica on compro les lentilles i sóc fidel (o era) al meu dentista. Lo dels novios, és un tema a part.

Però amb el meu dentista de tota la vida vaig tenir dues últimes males experiències i una companya de feina em va recomanar que anés en aquest altre. “Està a tocar de la plaça de l’ajuntament i és molt guapo”.

Si bé no vaig tenir en consideració la seva última observació, vaig decidir trucar-hi. Una noia molt amable i decidida em va donar cita per telèfon i hi vaig anar.

Arribo. Em demana les meves dades (curiosament no em fa omplir una fitxa, sinó que les anava escrivint ella a mà en un paperot) i mentrestant jo me la mirava i pensava que “aquesta noia em sona molt”, fins que em va fer passar en una sala d’espera on no hi havia ningú i que era força modernilla, visto lo visto.

Fusta de roure, tons càlids, negres, minimalista, llum suau, una tele de plasma penjada a la paret, revistes més interessants que el Lecturas, llibres d’Argentina, de la Patagònia, de viatges… i enmig del meu escrutini de la sala sento que em criden. M’aixeco i veig un noi jove i guapo amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada i ulleretes d’intelectual.

Em diu “Hola, jo sóc el Xavi”.

Quins nervis.

Si ja estava nerviosa, encara m’hi vaig posar més.

D’on havia sortit, aquell tros d’home? Ell, era el meu dentista nou?

Passem, valora el meu queixal i em diu que està complicada la cosa, que potser no té remei, i que prefereix que el vegi l’especialista en “matar nervis” (m’explica que això és com un eufemisme, però davant tanta guapura no sóc capaç de recordar les paraules tècniques reals, ja m’excusareu). Així que m’acompanya a recepció (passa tu davant, guapetón, que et miraré el cul) i li diu a la noia que em sona tant que em dóni hora per un altre dia i em faci un pressupost.

Mentre ella feia el pressupost, jo me la mirava i mirava i mirava i al final em surt un “perdona, però tu i jo ens coneixem?” i em diu que sí, que és la Vicky de cal Sauquet… emblemàtica botiga a la Rambla de la meva ciutat, on hi treballava la meva àvia de caixera. I ella que en aquell temps deuria ser ben joveneta, va treballar amb la meva estimada àvia Montse. La recordo perfectament, a la botiga, treballant. I a la Mireia, i a la Nuri, també. Era molt guapota i encara ho és… que maco…

La Vicky em dóna el pressupost.

400€

Galleda d’aigua freda a sobre, i se m’acaba la nostàlgia de cop.

Quin mal rotllo que em provoca el puto queixal. Ja ni recordo lo guapo que és el Xavi.

Marxo, i hi torno avui, que és el dia que s’ha de veure si m’han de matar el nervi dels pebrots.

-Hola Meritxell! com estaaas? – em pregunta la Vicky amb simpatia, només entrar.

-Doncs mira, de tot menys contenta! – li responc, amb un somriure.

Repetim l’escena.

Estic en aquella sala d’espera, només que avui encara estava més nerviosa i ja no veia ni els llibres, ni les revistes, ni la tele de plasma. Només sentia l’hilo musical, música de violins que em posava encara més dels nervis. Els violins se’m fiquen dins el cap amb el seu nyigo-nyigo i em vaig posant frenètica mica en mica.

De cop sento que em criden pel meu nom i em trobo davant meu un altre noi jove i més guapo encara amb bata i pantalons blancs, la bata mig descordada, sense ulleretes d’intelectual. Mare meva. I quin somriure. Tota una provocació. Em dóna la mà i em diu “Hola Meritxell, em dic Guillermo, encantat de conèixer-la” i en un afany de ser simpàtica enmig dels nervis de tot plegat li dic “jo a tu també, tot i que haguera preferit conèixe’t en un altre lloc”… i inmediatament me n’arrepenteixo perquè m’he sentit com un viejo verde tirant la canya sutilment a un bombonet, però és que m’ha sortit de dins.

A vegades hauria de controlar els impulsos.

Em fa seure en aquella cadira supersònica, obre aquell llum d’un milió de watts que t’enlluerna, i comença l’operació.

 

dentist

S.O.S.

 

Molt maco, el Guillermo (mai més ben dit). Sap que no ho porto bé això d’anar al dentista, i em va explicant tot el que em farà pas per pas. Però em parla de vostè. Aix…

Estic allà estirada, sotmesa a ell sí o sí, mirant-li aquells ulls tan bonics que té, amb una superfície important de làtex-goma verda que aïlla el cony de queixal amb un aparell que l’aguanta (“és que té un empast de plata i mercuri que li he de treure i no és bo que se l’empassi”, em diu) i em veig de refiló reflectida al vidre modern que fa de paret i per un instant me’n recordo de l’Hannibal Lecter.

Després de 20 minuts d’estar allà furgant em diu “relaxi la llengua, és que sinó no puc treballar”

. . . ¿?

Com vol que relaxi res, si ho tinc tot adormit i no sé ni que tinc llengua ni on està?

Se’n va un moment amb un “ara vinc” i jo penso “no tardis, que em moro” i al cap de res torna amb un somriure profident natural que fa que m’oblidi que la meva mandíbula està a punt de dislocar-se de tanta estona que fa que tinc la boca oberta i em diu “tinc una bona notícia” i m’explica amb un somriure que m’encisa que no farà falta matar el nervi, i jo penso per dins si la bona notícia també afectarà el pressupost.

Es posa a reconstruïr la peça i arriba un senyor de més edat que se’m posa per darrera, amb la qual cosa el veig al revés, per tant si demà me’l trobo a un bar no el reconeixeré pas, i comença a explicar-me que que bé que amb el cacho forat que tenia vista la radiografia no s’hagi de matar el nervi perquè una peça amb el nervi mort no és el mateix i bla bla bla i em va fent preguntes que no entenc per què me les fa, si no puc respondre, entre el tub aquell que aspira l’aigua i la saliva penjant d’un costat, i la barrina frisant per l’altra. Es presenta amb un “per cert, sóc en Josep Borrell” i li faig un senyal amb el polze cap amunt rotllo Bultaco perquè és que no puc fer una altra cosa.

Quin estrés, tot plegat.

Amb aquestes el guapo del Guillermo em diu “Ja estic acabant. Estàs bé?”

I ves per on, m’alegra el dia perquè m’acaba de tutejar.

I més me l’ha alegrat la Vicky quan a l’hora de pagar, el pressupost s’ha vist considerablement rebaixat degut al nervi que encara conservo dins meu.

Beneït sigui.

***

Si algú necessita un bon dentista professional (que allà estirada m’he preguntat si en les demandes de treball hi posen algo així com: “se busca higienista con experiencia y muy buena presencia”) que no dubti en contactar-me. L’experiència, mai agradable de per si, es fa més passatgera. 😉

Read Full Post »

tingues paciència

La setmana passada va venir a dinar a casa la meva estimada amiga Coco.

Això de “Coco” és cosa nostra, deu fer uns disset anys que ens acompanya el mot i no li donaré més voltes ni explicacions. Així segueix quedant inter-nos.

El cas és que ella estava una mica baixa, i mentre jo feia el dinar a la cuina, ens posàvem al dia de com va tot.

De sobte em diu “ai nena, ho sento, eh” i es posa a plorar com una magdalena.

I jo que la volia abraçar però tenia un cullerot a la mà i m’estava esquitxant amb l’aigua bullint i em vaig atabalar i no vaig fer-ho, això d’abraçar-la, i ara em sap greu no haver-ho fet.

Aquell matí totes les constel.lacions estaven conspirant contra seu i algun petit detall va fer que aquell esdevingués un mal dia.

Estava a punt de dir-li allò de “tingues paciència” quan -per sort- se’m va avançar dient-me que estava farta que la gent li digués que havia de tenir paciència.

Em va dir que creia que la paciència, com a virtut, està sobrevalorada, i que per què s’ha de tenir paciència, que ella és impacient i punto. Que ha millorat la seva ràtio de paciència amb els anys, però que segueix tenint-ne poca, i ja està. Que va tenir un company durant molts anys que sempre deia que s’havia de tenir paciència i que tot arribarà, i que s’asseia allà, en el seu silló, esperant que arribés allò que havia d’arribar, i mentrestant li passaven els dies, i els anys, i no arribava ni passava res.

 

Be_patience

Sit, please. Look through the window how time is passing by, and be patience, my friend

 

Això que em va dir del seu company em recorda el Jordi, el fill d’una persona que he tingut la sort de conèixer, i qui – per circumstàncies de la vida – s’ha trobat anant a missa per primera vegada a la seva vida als vuit anys enmig d’un entorn familiar absolutament ateu, i explica que és curiós, això d’anar a missa, perquè (diu) “estas allà assegut tota l’estona esperant que passi alguna cosa i no passa mai res.”

Per allò de la paciència, des d’aleshores, cada dia m’ha vingut al cap aquesta fantàstica cançó dels Guns’n’ Roses que m’evoca el meu primer amor: http://youtu.be/ErvgV4P6Fzc

*****

PD: I em pregunto per què jo en tinc tanta de paciència… segurament massa, n’he tingut, a vegades.

 

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA, CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging