Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Abril de 2014

Me n’he adonat que les monges són un tema que he de treballar a casa.

Qui són, per què ho són, què fan, per què serveixen.

Tinc un problema.

Vist que sóc absolutament atea (i sí, és així, sóc atea, no sóc ni tan sols agnòstica), no he portat mai la meva descendència a una església i per tant no saben el què és anar a missa, ni combregar, ni resar, ni un confessionari, ni pecar, ni la benedicció de Déu, ni anar a beneïr la palma o el palmó, ni què significa beneïr, ni què és la hòstia consagrada, ni un parenostre ni un avemaria, ni res de tot això.

I en parlo amb tot el respecte. Ho respecto absolutament. Però no va amb mi. Per més que hi hagi pensat i ho hagi intentat entendre no va amb mi.

Jo crec en les fases de la vida que ens ensenyen a l’escola: néixer-créixer-reproduïr-morir.

I crec que així com abans de néixer no tinc cap record de res perquè no existia, i per tant no era res, no crec que un cop em mori esdevindré res.

Tan respectable com totes les creences., vull pensar.

Però ara que tinc descendència, m’arriben preguntes.

La primera va arribar deu fer uns cinc/sis anys enrera.

Un dia anàvem per un carrer de la meva ciutat en cotxe. És un carrer estret, i no es pot córrer massa. Al final del mateix hi ha un convent de monges (dels últims que deuen quedar, crec), era mitja tarda d’un dia d’estiu i hi havia una monja que entrava al convent, vestida de negre amb aquell “barret” que porten que fa aquelles ales cap amunt… no sé si m’explico… i que no es molesti ningú, però no sé com se’n diuen.

La meva filla gran, que aquell hivern deuria fer quatre anyets, em va dir:

– Mira mama aquella senyora… per què va disfressada si no és carnestoltes?

Li vaig explicar que no anava disfressada.

Li vaig explicar que era una monja, i van venir moltíssimes preguntes a continuació. Preguntes que les respostes a les mateixes no podia entendre, perquè era massa petita… i ho vaig trampejar com vaig poguer.

Aquesta setmana passada, sa germana petita em va dir que una nena de la classe li havia dit que les noies que no es casen no poden tenir fills.

 

maternitat

nothing better than this

 

Li vaig fer la reflexió de que si jo, que sóc sa mare, no m’he casat mai, i tinc fills, segurament allò que li havia dit aquella nena, no era del tot cert.

I em va dir que clar, que ella ja ho sabia, això, però que clar, que com que la seva amigueta li va dir allò, doncs que… “doncs que bueno… que no sé…”

I jo, astorada, li vaig preguntar que què vol dir “que bueno, que no sé”.

I – li va costar – però em va dir que la seva amigueta li va dir que les mames que no es casen són monges.

I jo li vaig dir que la seva amigueta es confonia. Que en tot cas les monges no es poden casar.

Però que les que no es casen i no són monges sí poden tenir fills.

I que les monges no són mames.

Quin lio …. maremeva, quin lio, per ella, quin lio!!!!

Però se’n va anar a dormir, sense parlar més del tema.

*********************************************

I l’endemà al matí, mentre feia els entrepans de l’esmorzar, va venir i em va preguntar:

– Però tu, ets una monja, o no ho ets?

 

Read Full Post »

… por lo pronto, descansa en paz.

No puedo sentime indiferente ante la ausencia de Gabriel García Márquez.

Falleció ayer, en México, a los 87 años. Supongo que ya está bien así. Vivió lo suyo, y nos dejó.

Muchos años después (…) dejó a los suyos. A sus familiares, a sus amigos, a sus allegados, a sus conocidos.

Pero nos dejó a todos nosotros, también. A los demás.

A mi, por lo menos, me ha dejado.

No nos conocimos nunca, evidentemente, muy a mi pesar. Pero yo a él sí lo conocía.

Leí Cien años de soledad en el 85, con diecisiete años, cuando la editorial Seix Barral editó esta recopilación suya que todavía tengo en mi pequeña biblioteca personal.

 

Imatge

(…) frente al pelotón de fusilamiento

 

Lo habré leído tres veces más, desde aquél entonces. O cuatro, ya no sé.

Junto a los demás de la misma edición, y  junto a Crónica de una muerte anunciada, Doce cuentos pelegrinos, y El amor en tiempos del cólera … ¿cuántas veces lo habré leído, también?

Sin duda, un escritor que me llenaba. Era si como él fuera un abuelo, un abuelo mío que estaba lejos, pero a quien tenía próximo… … yo ya me entiendo…

… no puedo quedarme indiferente, me siento parte de esos miles de huérfanos que dicen los medios de comunicación que ha dejado.

El olor de almendras amargas le recordaba el destino de los amores contariados.

A mi, me ha remitido a él, a su presencia, la que nunca tuve y siempre imaginé, desde el 4 de Noviembre del ’92.

Y hasta que muera. (yo)

Read Full Post »

la primavera

Ja ha arribat.

Fa dies que ha arribat. I se’n comencen a notar els efectes.

Es fa fosc més tard, independentment del canvi d’hora; aquell cactus que tinc al balcó i que no em miro mai torna a fer flor, resistint un any més la meva indiferència; les persones van més a la fresca, ensenyant cuixes lliurement i sense manies; la rinitis diu “ves, que torno“; i les nenes diuen que aquell nen “va per tu”.

A la meva filla petita la descriuria amb aquella frase del país veí: Avoir un cœur d’artichaut’ , més pel fet de ser enamoradissa, que no pas inconstant.

Tot són cors, i flors, i enamorats, i novios i novies i núvies i vestits de núvia. Tot.

Amb la mare que té, una mica empalagós, tot plegat. Però em fa gràcia. Em fa gràcia passar davant una botiga de vestits de núvia i que es quedi embavada davant l’aparador. I que em demani entrar per dir a les dependentes que el que li agrada més, un de tremendo amb boles de plàstic simulant perles enganxades per l’escot estil palabra de honor, li guardin pel dia que es casi, vés a saber d’aquí quant.

Ja cal que comenci a estalviar.

Perquè resulta que hi ha un nen de la classe que li envia notetes amb cors, notetes amb noms de possibles fills amb el cognom comú dels dos, i que les hi fa arribar a través d’una amigueta, perquè ell tampoc té el coratge suficient per fer-ho (tot i que veient-lo, crec que és un seductor nat, encara que de moment ell no ho sàpiga).

M’ho va confiar fa poc. Va aprofitar que sa germana estava de colònies per dir-me que m’havia de dir una cosa i que no sabia com fer-ho. Em va ensenyar les notetes que ben guardades tenia – ara ja he descobert on – i em va dir que sa germana feia temps que ho sabia.

Així que ara també sé que les meves filles tenen els seus secrets, independentment de mi, i que són capaces a guardar-se’ls.

Vaig entendre moltes coses.

Vaig entendre alguns dibuixos, moltes preguntes i alguna observació.

 

love_U_honey

smuack smuack

 

Era Festa Major i tornàvem d’un concert dels Catarres.

En un portal hi havia una parelleta, guapos i joves, fent-se un petó.

Ella tenia els cabells llargs i la meva filla se’ls mirava i se’ls mirava.

Em va preguntar mig avergonyida si jo creia que estaven enamorats, i li vaig dir que sí, és clar.

Del que es va derivar una mini conversa.

– He vist que el noi li posava la llengua dins la boca a la noia. – ella

– Què dius! – jo

– A mi si algun dia el meu nòvio m’ho fa, l´hi mossegaré. – ella

– Ehh… – jo

– Eeeehh… – jo

– Vinga, va, anem cap a casa – jo

…  …  SOS 

 

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA, CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging