Ahir vaig començar per primera vegada en la meva vida i molt seriosament (espero) el que comunment s’anomena operació biquini.
Per sort meva, una bona genètica m’ha acompanyat sempre i mai havia tingut la necessitat d’apuntar-me en aquest tren.
Però el temps passa per tothom, i des de fa uns anyets cap aquí pico a tothora qualsevol tipus de marranades … entengueu amb això pipes tijuana, patates xips, fuet, doritos, xurruques, formatge, aperitivo japonés, olives i més olives … un desastre, vaja.
Un desastre treduït en 10 quilos. Que maco.
Així que ahir em varen proposar un repte i l’he acceptat.
I aquest matí me n’he anat a nedar.
“Faré trenta piscines”, m’he dit.
A les 9.10 am ja hi era, amb el meu traje de bany que m’apreta les cuixes i les ulleres de natació trencades.
El meu estrés ha començat quan enlloc de trobar-me aquesta imatge tan bucòlica, ha resultat ser que tots els carrils estaven ocupats.
Bé, ocupats, el que se’n diu ocupats, no. Jo n’hi diria overbooking, d’allò.
Al de l’esquerra no hi havia ningú, Però un cartell anunciant “carril reservat als cursets” marcava terreny. Així que no he gosat posar-m’hi.
Al del mig de la banda esquerra hi havia quatre persones nedant a unes velocitats supersòniques. He vist que anaven totes full-equip: una mena de pala a les mans, aquella cosa pel nas que no sé per què serveix, ulleres prof i no trencades com les meves, i peus de pato. Així que he desestimat ficar-me allà enmig, no fós cas que em desintegréssin.
Al de la dreta hi havia allò que semblaven ser unes quantes balenes. Cossos rodons i enormes que semblaven flotar, més que nedar, a un ritme de violins. N’he comptat cinc i he pensat que encara m’aplastarien. I he desestimat la idea de submergir-me entre cetacis… potser en una altra ocasió.
Em quedava la opció del carril del mig de la banda dreta. Hi havia tres senyors (o nois, perquè clar, enfonsats a l’aigua, amb casquet i ulleres, no saps distingir res més que si és sexe masculí/femení pel tipus de banyador que porten). Un d’ells, arribant a la banda i veient-me dubtar, em diu “posa’t aquí, si vols, entra quan estigui a mitja piscina, i manté el ritme”.
Li he donat les gràcies, m’he anat a dutxar (obligació) i – com seeeeeeeempre – l’aigua de la dutxa estava tan calenta que quan m’he endinsat a la piscina, l’he trobat gelada i m’he cagat en tot.
I alehop! a nedar!
Tal com m’ha demanat el company-amable-de-natació, he hagut de mantenir el ritme d’aquells tres homes per no anar-nos “trepitjant”, ni haver d’avançar-nos.
Quin estrés, Déu meu.
Si nedava braça em feia mal el genoll que tinc fotut i se m’ enrampava el dit anular de la mà esquerra. Si nedava crol, em feia mal l’espatlla dreta, que fa dies que em diu que aquí passa alguna cosa. Si nedava esquena, me n’anava de tort i no podia seguir el ritme exigit…. i tot això enmig d’una marea d’onades impressionants, entre les provocades per les balenes del costat dret i els peus de pato del costat esquerre, que allò semlava un tsunami.
M’ha entrat aigua al nas i he perdut una lentilla perquè m’ha entrat aigua dins les ulleres de natació trencades.
I me n’he anat, pensant que potser allò no era lo meu.
Per dinar, m’he fet un bon plat de pasta amb salsa ragú d’aquella tan bona… faltaria més!
I la meva filla, observadora, em diu: “mama, no vas dir que a partir d’ara menjaries amanides?”
I li he demanat que no faci més preguntes, si us plau.
Ole Txell, m’ha encantat el relat.
Crec que la majoria de gimnasos i piscines tenen els mateixos handicaps. A no ser que vagis a un d’aquells impagables i tot i així. El meu és tal com descrius el teu.
Ànims i no defalleixis, que l’estiu s’apropa.
Gràcies Oriol!
Demà passat hi tornaré a veure si tinc més sort!
(demà no, encara estic una mica sota shock)
http://blogs.20minutos.es/el-nutricionista-de-la-general/2013/04/17/nutricion-area-51-a-la-caza-de-las-calorias-negativas/
Molt bó… T’has de canviar a la piscina de Polinyà,, als matins, 3 o 4 persones com a molt, a la tarde abans de les 16:00, uno o ninguno. I el més important utilitzen raigs UV per desinfectar i així posen molt poc clor (un 0.10 %). i a 10 minuts a casa. Un saludo Meritxell.
Potser sí que hauré de fer un pensament…