Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for Març de 2014

operació biquini

Ahir vaig començar per primera vegada en la meva vida i molt seriosament (espero) el que comunment s’anomena operació biquini.

Per sort meva, una bona genètica m’ha acompanyat sempre i mai havia tingut la necessitat d’apuntar-me en aquest tren.

Però el temps passa per tothom, i des de fa uns anyets cap aquí pico a tothora qualsevol tipus de marranades … entengueu amb això pipes tijuana, patates xips, fuet, doritos, xurruques, formatge, aperitivo japonés, olives i més olives … un desastre, vaja.

Un desastre treduït en 10 quilos. Que maco.

Així que ahir em varen proposar un repte i l’he acceptat.

I aquest matí me n’he anat a nedar.

“Faré trenta piscines”, m’he dit.

A les 9.10 am ja hi era, amb el meu traje de bany que m’apreta les cuixes i les ulleres de natació trencades.

Imatge

bon rollito de bon matí

El meu estrés ha començat quan enlloc de trobar-me aquesta imatge tan bucòlica, ha resultat ser que tots els carrils estaven ocupats.

Bé, ocupats, el que se’n diu ocupats, no. Jo n’hi diria overbooking, d’allò.

Al de l’esquerra no hi havia ningú, Però un cartell anunciant “carril reservat als cursets” marcava terreny. Així que no he gosat posar-m’hi.

Al del mig de la banda esquerra hi havia quatre persones nedant a unes velocitats supersòniques. He vist que anaven totes full-equip: una mena de pala a les mans, aquella cosa pel nas que no sé per què serveix, ulleres prof i no trencades com les meves, i peus de pato. Així que he desestimat ficar-me allà enmig, no fós cas que em desintegréssin.

Al de la dreta hi havia allò que semblaven ser unes quantes balenes. Cossos rodons i enormes que semblaven flotar, més que nedar, a un ritme de violins. N’he comptat cinc i he pensat que encara m’aplastarien. I he desestimat la idea de submergir-me entre cetacis… potser en una altra ocasió.

Em quedava la opció del carril del mig de la banda dreta. Hi havia tres senyors (o nois, perquè clar, enfonsats a l’aigua, amb casquet i ulleres, no saps distingir res més que si és sexe masculí/femení pel tipus de banyador que porten). Un d’ells, arribant a la banda i veient-me dubtar, em diu “posa’t aquí, si vols, entra quan estigui a mitja piscina, i manté el ritme”.

Li he donat les gràcies, m’he anat a dutxar (obligació) i – com seeeeeeeempre – l’aigua de la dutxa estava tan calenta que quan m’he endinsat a la piscina, l’he trobat gelada i m’he cagat en tot.

I alehop! a nedar!

Tal com m’ha demanat el company-amable-de-natació, he hagut de mantenir el ritme d’aquells tres homes per no anar-nos “trepitjant”, ni haver d’avançar-nos.

Quin estrés, Déu meu.

Si nedava braça em feia mal el genoll que tinc fotut i se m’ enrampava el dit anular de la mà esquerra. Si nedava crol, em feia mal l’espatlla dreta, que fa dies que em diu que aquí passa alguna cosa. Si nedava esquena, me n’anava de tort i no podia seguir el ritme exigit…. i tot això enmig d’una marea d’onades impressionants, entre les provocades per les balenes del costat dret i els peus de pato del costat esquerre, que allò semlava un tsunami.

M’ha entrat aigua al nas i he perdut una lentilla perquè m’ha entrat aigua dins les ulleres de natació trencades.

I me n’he anat, pensant que potser allò no era lo meu.

Per dinar, m’he fet un bon plat de pasta amb salsa ragú d’aquella tan bona… faltaria més!

I la meva filla, observadora,  em diu: “mama, no vas dir que a partir d’ara menjaries amanides?”

I li he demanat que no faci més preguntes, si us plau.

Read Full Post »

“en aquest món de mones, hi ha més bèsties que persones”

No recordo de qui és, aquesta frase, o si respòn a un refrany popular, però de les persones que hi ha en aquest món, més d’una ha viscut enganyada en algun moment de la seva vida. Això ho sabem tots. Hi ha els qui enganyen, i els enganyats.

Jo formo part d’aquest segon col.lectiu.

Deu fer uns 25 anys (mare meva, com passa el temps i que curta que és la vida) vaig tenir un noviet de joventut que em va enganyar.

Em va prendre el pèl i me’l vaig creure.

Em va dir que quan les vaques estan assegudes, vol dir que plourà.

Dic jo que deuria estar molt enamorada d’aquell noi o algo així, perquè en cap moment vaig posar en dubte les seves paraules i el vaig creure cegament.

Cada vegada – en tota la meva vida, i ho ben juro- que he vist vaques, en el meu interior he pensat: “mira, estan de peu, senyal de bon temps”, “osti, tu, quina tempesta caurà amb tantes vaques assegudes”, “vaques! a veure si estan totes dretes?”  … en cap moment, mai, vaig tenir la necessitat de confirmar si plovia o no plovia, després d’haver vist aquelles vaques descansant tranquil.lament en un prat.

Fins i tot els anys que vaig viure al Piemonte, on hi havia vaques per tot arreu, les mirava i em confortaven a diari, si les veia dempeus.

Més de vint anys de la meva vida mirant vaques i fent prediccions del temps.

Diga’m tu.

Fins que va arribar el fatídic dia del desengany.

Va ser el dia que enlloc de pensar-ho, vaig dir-ho.

Ho vaig dir en veu alta.

Estàvem a Eivissa amb el meu germà petit, era ja el capvespre, tornàvem d’alguna platja,  i vaig veure vaques.

I vaig dir en veu alta: “mira, hi ha vaques assegudes… plourà”.

Ell conduïa, i recordo que no podia treure’m els ulls de sobre, amb una expressió entre astorada i incrèdula.  La seva pregunta “perdó?”, encara em fa mal.

I jo, segura de mi mateixa i tossuda com sóc, explicant-li la meva teoria sobre les vaques i la pluja i la interrelació que hi ha, faltaria més.

 

vaqueta_meva

duérmete niña

 

I ell, amb cara de no m’ho puc creure em va preguntar quants anys diria que viuen les vaques, i que si jo realment creia que les vaques del Marroc, on no hi plou mai, es passaven un promig de vint anys dretes, i que : “reina, les vaques… realment tu penses que dormen dretes?” o: “com dormen les vaques, Txell?”, o: “tu saps que quan estan molt tipes jeuen per fer bé la digestió i remugar?”…

… quin desastre.

Em va acabar preguntant si sóc tonta o què (glups!) i quasi que li fa la ola en aquell noviet.

Des de llavors, quan veig vaques, estiguin dretes o assegudes, inevitablement penso en aquell noi que em va enganyar.

Clar que ell, sosté la seva teoria. Diu que no sé què passa amb l’herba perquè així es manté seca.

Crec que em segueix prenent el pèl.

*************************************************************************************************************

Ya ves que nunca te olvidaré.

http://animals.pawnation.com/cow-sleep-standing-4379.html

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

EN CONTRA DEL TERRORISMO ISLÁMICO

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal

El Blog de Sergio del Molino

Pereza, inutilidad, tiempo perdido

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photography, Photogravure and Many More Blog