Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for gener de 2013

Avui l’operen.

Una intervenció sense importància, donant gàcies a qui sigui, però -en el fons- no deixa de ser una intervenció quirúrgica.

Fet que a cap dels mortals entusiasma, no ens enganyem.

Que si potser caldrà anestèsia general, que si potser amb sedació …“ja veurem”, diuen els metges.

I enmig de la incertesa i l’espera li faig aquesta foto…  em recorda algú en una presó dels USA, en el corredor de la mort.

I fem broma al respecte.

my mum

my mum

 

Entre riallades tontes, arriba l’inevitable moment de la separació: “senyoreta, ara hauria de sortir fora, a la sala d’espera” em diu aquell nano que no sé exactament quina funció té allà dins, i que em fa pensar en els excessius llocs de treball que hi ha segons on, cosa que no vol dir que ell no es mereixi el seu lloc de treball ni que aquest -el seu lloc de treball- sigui prescindible. Només m’han vingut pensaments al cap, com sempre, i em fa somriure que em digui “senyoreta”, quan li porto de ben segur una dècada i mitja.

Al final de tot, i com que ella és un toro, gairebé no ha fet falta res més que anestèsia local,  i jo no puc evitar preguntar-me si no hi  haurà alguna cosa a veure amb les ganes de supervivència i tot això…

Anuncis

Read Full Post »

Avui haguera fet anys.

Cada any, el 9 de gener, penso: “avui l’àvia Montse haguera fet anys”.

Malauradament, i degut a una malaltia que la va consumir, el 1993 va morir.

O sigui que fa 20 anys que no puc fer-li cap petó.

Recordo l’últim cop que la vaig veure en vida. Jo marxava a Bulgaria, a fer un viatge d’un mes i pico, sola. Aquell dia estavem assegudes al pati de casa seva, darrera seu l’envidriat, i els seus peus inflats, dels quals es queixava sense voler ser una que es queixa.

El dia que va morir, jo tornava de Sofia en un vol de Bulgarian Airlines (que crec que ja no existeix) en el qual érem tres passatgers. Un d’ells, el tinc present: un ginecòleg búlgar entrat en anys, que sortia del seu país per primera vegada després d’haver caigut el règim comunista, i que quan estavem per aterrar a Barcelona, flipava amb les palmeres de l’aeroport.

Jo duia una rosa de la Vall de les Roses per la meva àvia, i ja no li vaig poder donar.

Tenia un caràcter fort i dominant i havia treballat sempre: quan els meus pares es van conèixer, tenia una botiga de queviures, quan jo era una nena, era la taquillera del cine Rambla (quantes pel.lícules vam arribar a anar a veure gratis amb el meu avi! ens feia passar d’estranquis, i amb terror, i no l’he vist mai més, em vé al cap la dels 101 dàlmates); quan jo ja era adolescent, era la caixera de cal Sauquet, emblemàtica botiga de la nostra ciutat que ja no existeix, local on avui hi venen calces i sostens enmig del caos i una música tan forta que et fa marxar cames-ajudeu-me …fins que es va jubilar.

Era la mare de la meva mare: es deia Montserrat Reyes Vidal, i la seva mare, de nom Clàudia, va morir quan ella era molt petita, molt. Però molt petita. I les mares, són les mares… i que et faltin tan aviat és com una pena. I la meva àvia no va tenir la seva.

LoveMumBiscuits

Cada dilluns anàvem amb el meu germà gran a dinar a casa seva, i m’agradava, tot i que amb ell ens donavem patades per sota la taula.

Recordo la seva veu, els seus macarrons, el pa que comprava, les olives farcides que posava en aquelles platetes de berberetxos dels bars d’abans, saladíssimes, que els posava tanta sal que m’encantava llepar-les i ara també ho faig jo, això de salar-les tant, els seus canalons tan plens que en menjaves un i et quedaves tip per una setmana, els seus calamars farcits que no m’agradaven gens però que es veu que eren tan bons, la seva crema catalana, inmillorable, i de la qual en guardo la recepta.

La recordo a ella, en definitiva.

I sé que mentre visqui, ni que sigui un dia l’any, el 9 de gener, la recordaré, a ella i a tots els records que m’evoca.

… quantes coses li diria ara, que fa 20 anys enrera, per niñata, no valorava…

la vida, ens ensenya i ens fa savis.

Read Full Post »

Vaig començar l’estiu amb força i entusiasme amb l’arxiconegudaifamosíssima trilogia de E.L.James Cincuenta sombras, Cincuenta sombras más oscuras i Cincuenta sombras liberadas, que a tantes dones d’aquest món porta de cap. Fins i tot i ha fòrums de discussió sobre qui és l’actor més adequat per interpretar el personatge d’en Christian Grey al cinema…

50sombras

Els dos primers els vaig devorar.

Del primer em queda la sorpresa en descobrir un món no viscut per mi, curiositat morbosa que em feia estar enganxada en aquelles 541 pàgines a tothora del dia i en cada moment que s’escaigués tenir-les entre mans.

Del segon recordo les nits d’estiu llegint-lo en veu alta al seu costat mentre s’adormia plàcidament en sentir la meva veu com un ronroneig càlid i proper que el portava al son més profund… i jo em quedava allà, llegint dins meu fins la nit següent, quan el fil per ell era un altre, però això tan era.

I el tercer encara l’arrossego… estem al primer dia de l’any següent i allà el tinc, com a lectura de tercera línia, a l’estanteria del costat de l’inodor, per llegir unes poques pàgines en aquells moments tan íntims que tenim tots plegats a diari (quan tot va bé, a diari són).

No hi ha manera d’acabar-lo. Ara s’han casat, viatge de noces a Europa amb jet privat, acostumada la nena a ser multimilionària, ell  ja només li vol fotre polvos vainilla, l’amiga es promet amb el germà, ella es queda prenyada-però-no-volen i per postres el pirat aquell segresta la germana d’ell… pufff… i què més? de 651 pàgines me’n queden 139 per arribar al final, i no hi ha manera…

Fa anys vaig decidir que si un llibre no m’agradava, no tenia per què acabar-lo.

De més joveneta ho feia, els acabava tots, creia que deixar-los a mitges era com un menyspreu que li feia a l’autor, fins que vaig obrir la ment i el pensament i vaig decidir que no tenia per què tragar-me coses que no m’interessaven o m’aburrien enormement.

Ara amb aquest, no sé què fer.

Perquè si tot acaba bé, serà com un enganyós conte de fades camuflat sota la “submissió”  i tindré un desengany que ja veig a venir des de fa temps.

Espero que no acabi bé, i que un dels dos protagonistes es mori o algo així, d’altra banda, maldita la gracia.

Read Full Post »

GABRIEL JARABA blog

Una mirada periodística universalista

LA POLÉMICA.

NO ES ISLAMOFOBIA CUANDO TE DEFIENDES DE LOS QUE ESTÁN TRATANDO DE MATARTE.

neuronas en crecimiento

la neuropediatría por una neuropediatra: problemas neurológicos de la infancia

Princesas y Princesos

Un corazon de melón, una princesa de fresa y un bombón de chocolate

AUTOPSIA

____________________"Ver por los propios ojos"________Miguel Lorente Acosta______

...y mientras tanto

...and meanwhile

Oscrove

FormaciónMusical

David Jimenez

Blog de David Jimenez

Desahuciada del mundo...

...orgullosa de ello.

perezesquerdo

lifestyle, communication, radio, voice

Societat Anònima

Blog personal. Respostes a la intolerància present a les xarxes socials i als mitjans de comunicació

La Disciplina Positiva

Abrimos este espacio para compartir información sobre Crianza. Seguimos la disciplina positiva y la crianza consciente

Silenci, estic llegint

"you don't have to burn books to destroy a culture. Just get peolpe to stop reading them" Bradbury

Aquí haBLOG yo

La vida es excitante!, si se comparte!

Racó per llegir

Un espai de literatura

Carmen Alcaraz del Blanco

Apuntes gastroculturales de @BonaVivant

Carles Mitjà - ASIS/FRPS

Photographer & Printmaker / A Hybrid Place About Early Photography and Digital Imaging